Cent anys d’Oblates i prostitució a Mallorca

Presentació d’**El Crepuscle** i d’**Ona Mediterrània**. Tomeu Arrell situa el programa (episodi 2.147) i anuncia els continguts: entrevista central amb **Maria Felicidad Martínez Morán** sobre el **centenari de les Oblates** i la seva tasca a Mallorca, i una **secció de cine** amb anècdotes i música de pel·lícules, avui centrada en **Claudia Cardinale**.

Es presenta la trajectòria de **Maria Felicidad Martínez Morán**: religiosa oblata des de 1982, experiència a Múrcia i Barcelona, diplomada en treball social i impulsora de la comunitat oblata a Mallorca des del 1988, al **barri XINÈS de Palma**. Es destaca la seva responsabilitat al projecte **Oblates Casal Petit** i càrrecs provincials. L’entrevista s’obre musicalment amb **“Entre mis recuerdos” de Luz Casal**, que ella vincula al record d’una dona a qui acompanyava a **Proyecto Hombre** i a la idea que, fins i tot en moments de dolor, es pot **somiar i recordar temps millors per avançar**.

Maria Felicidad explica la seva **vocació religiosa**, nascuda en una família pagesa i creient però senzilla, sense grans formalismes. Una tia oblata i els estudis en un col·legi d’Oblates la porten a conèixer el **carisma** de la congregació. Ja a Mallorca, recorda els inicis al **barri XINÈS**, quan el pis comunitari i el carrer eren els únics espais de treball: l’acollida d’una sola dona per vegada per la intensitat de l’acompanyament i les llargues jornades a **Proyecto Hombre** per no deixar-les soles en moments crítics.

Es detalla el **carisma fundacional** de les Oblates. A partir de l’experiència del **Pare Serra** confessant dones amb malalties derivades de la prostitució en un hospital de Madrid i la col·laboració amb **Madre Antonia de Oviedo**, s’obre primer un **centre d’acollida** per a dones que volen deixar la prostitució. Més tard, això dona lloc a la **congregació**, que es defineix per l’**atenció i l’acompanyament de dones en prostitució i, avui, en situació de tracta i esclavitud**. El carisma és específic, centrat en les dones i en aquesta realitat concreta, no en tota mena de marginació.

A partir del llibre de **Pere Fullana** *Cien años abriendo puertas*, es revisa la història de les Oblates a Mallorca. Inicialment gestionen **asils per a dones “arrepentides”**, amb una visió molt marcada pel llenguatge del **pecat** i la moral del segle XIX. A la **Vileta** hi havia asils i un col·legi on atenen nines de famílies vulnerables. Amb l’arribada de la nova comunitat el 1988, el treball es trasllada al **casc antic i al barri XINÈS**, amb una metodologia totalment diferent: **ser veïnes de barri**, escoltar la realitat i adaptar-s’hi. La transformació d’aquesta pràctica mostra el pas d’un model paternalista a un **model d’acompanyament proper i comunitari**.

Es compara la situació de la prostitució **fa 40 anys** amb l’actualitat. Abans, la prostitució era **sobretot de carrer**, amb dones majoritàriament **espanyoles**, marcades per **pobresa, drogues i alcohol**. Avui la realitat és molt més complexa: la prostitució es desplaça a **clubs, pisos i espais deslocalitzats**, amb dones **molt joves i majoritàriament estrangeres** (avui sobretot **latinoamericanes, especialment colombianes**, i abans moltes **africanes**). La **situació d’irregularitat administrativa** els impedeix accedir a feines legals o estudis, i moltes estan sotmeses a **xarxes criminals** que controlen passaport i moviments, en un esquema proper a l’*esclavitud moderna*.

Es reflexiona sobre la suposada **“prostitució d’alt nivell”**. Maria Felicidad assenyala que, encara que algunes dones hagin gestionat molts doblers, **acaben sovint en fragilitat econòmica i emocional**. Relata casos de dones que diuen que “els han passat molts doblers per les mans” però moren **soles**, sense família ni fills al costat; als enterraments, només hi assisteix la comunitat de religioses. Subratlla que el **dany emocional i vital** de la prostitució és profund, independentment del volum de diners, i pot condicionar molts anys de la vida. Es tanca el bloc amb un tall musical (Mercedes Sosa) que dona pas a la següent part.

S’escolta **“Sólo le pido a Dios”** de **Mercedes Sosa** i Maria Felicidad explica perquè l’ha triada. La cançó simbolitza un **crit contra la indiferència** davant la injustícia i el sofriment. Adverteix que, fins i tot treballant en aquests àmbits, es pot caure en la **desensibilització** i “acostumar-se” al dolor aliè. Reivindica la necessitat de mantenir-nos **desperts i sensibles**, disposats a creure que les coses es poden **canviar o almenys intentar-ho**.

Es planteja el paper dels **serveis socials públics** i per què cal encara la tasca de congregacions religioses. Maria Felicidad explica que el 1988 treballaven **sense cap suport institucional**; avui, en canvi, hi ha un **reconeixement clar** que prostitució i tracta són àmbits que l’administració ha d’atendre. Les Oblates col·laboren amb **Médicos del Mundo** i **Creu Roja**, i reben finançament de la **Conselleria d’Afers Socials**, l’**Ajuntament de Palma** i el **Consell de Mallorca**. Aquest suport permet mantenir **pisos d’acollida per a dones soles en situació de tracta** i programes d’acompanyament, formació i atenció. El Consell impulsa també l’extensió de la feina a **municipis** més enllà de Palma.

Es parla del funcionament dels **pisos d’acollida**: els recursos que gestionen les Oblates són per a **dones soles**, perquè la convivència amb infants seria massa delicada donada la gravetat de moltes històries. El Govern disposa d’altres recursos específics per a **mares amb fills**. Es debat com arriben les dones migrants a la prostitució: combinació de **pobresa estructural als països d’origen** i **enganys** (promeses de feina que acaben en explotació sexual). Es confirma que, actualment, el **grup majoritari** són dones **latinoamericanes**, especialment **colombianes**, encara que també hi ha presència africana.

Maria Felicidad recorda l’**acollida al barri XINÈS** quan hi van arribar amb 27 anys. Les dones es sorprendrien de veure **monges sense hàbit**, vestides normalment (pantalons texans, etc.), molt diferents de la imatge tradicional. Algunes tenien records d’Oblates d’antics internats que no eren positius, i descobrir-les com a **veïnes de carrer** trencava esquemes. Relata com les dones, tot i ser elles les ateses, sovint **protegien les religioses** quan feia fosca, acompanyant-les fins a casa perquè consideraven que “si heu vingut per cuidar-nos, també vos hem de cuidar”. Amb el temps, moltes conclouen que **“aquestes monges són diferents”** de les que havien conegut en el passat.

Es parla de si hi ha dones que marquen especialment. Maria Felicidad confirma que **n’hi ha moltes**, perquè han compartit situacions **molt dures i extremes**: malalties greus (SIDA), addiccions, processos de desintoxicació, morts properes… Explica el cas d’una dona que va morir poques setmanes després de la seva arribada a Mallorca, probablement la primera mort que ella vivia tan de prop. Aquestes experiències creen vincles que perduren **tota la vida**: quan les dones superen la situació, la relació es transforma en **amistat i camí comú**, ja no condicionada per la necessitat sinó per la **companyonia**.

En el marc del centenari s’han organitzat diversos actes, entre ells el llibre de **Pere Fullana**, *Cien años abriendo puertas*, i la representació de l’obra **“Seguirem Ortigues amb els Talons”**. Aquesta peça, descoberta per un educador del **Casal Petit** en un acte a Algaida, retrata la vida de dones en un **club de carretera**. Després de la funció es fa un **col·loqui** on participen dones ateses per Oblates, que reconeixen en l’obra **una representació molt fidel** de la seva experiència. Subratllen que **no són objectes ni coses**, sinó **persones**, i debaten sobre com són vistes i jutjades socialment.

Es discuteix l’**estigma social** de la prostitució. Maria Felicidad percep que la societat és avui **més tolerant** i que moltes dones poden viure i treballar sense que el seu passat sigui conegut. Tot i això, persisteix el **temor a ser jutjades** o a tenir problemes amb la **custòdia dels fills**. Respecte a si la prostitució pot acabar, expressa el desig que **desaparegui**, però reconeix la complexitat del **debat sobre legalització / abolició**. Sosté que la majoria de dones **no hi arriben per elecció lliure**, sinó per necessitat, pobresa o engany, i que els estudis ho confirmen. Defensa la importància de **l’educació dels clients**, especialment els joves, perquè **no assumeixin pagar per sexe com a normalitat**, i de combatre les **grans xarxes que s’enriqueixen amb aquesta explotació**.

S’introdueix la cançó **“Podries”** en la versió de **Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama**. Maria Felicidad explica que la peça li fa pensar en com **el lloc de naixement condiciona el destí** i en la necessitat d’evitar judicis durs cap a persones en situació de prostitució. Subratlla que si ella hagués nascut en els contextos d’algunes dones ateses, probablement hauria acabat vivint situacions semblants. La cançó serveix per reforçar una **mirada compassiva i no jutjadora**, recordant que **tots podríem ser a l’altre costat** segons on ens hagués posat la vida.

En la pregunta final, l’entrevistador demana un **consell per viure millor**. Maria Felicidad, inspirada també pel temps litúrgic d’Advent, proposa recuperar **espais personals de silenci**: temps per a un mateix, per reflexionar, per als hobbies i la interioritat. Aquests espais ajuden a **reconnectar-se**, a viure amb més pau i a estar millor disposats per servir els altres. És un consell que ella mateixa intenta posar en pràctica. L’entrevista es tanca agraint la seva presència i donant pas a la música i a la pausa.

Després de l’entrevista, s’emeten diverses **falques publicitàries i institucionals** d’**Ona Mediterrània**: anunci del projecte social **3 Globs** (aigua de qualitat i inserció laboral per a persones amb malaltia mental) i una crida a **fer-se soci** de l’emissora per donar suport a la seva activitat com a **emissora local** amb forta **programació cultural** i vocació de servei públic.

S’obre la secció final de **“els cometes”**, avui dedicada a **Claudia Cardinale**, que va morir el **23 de setembre** a **Nemours**. S’explica el seu origen: nascuda el 1938 al **protectorat francès de Tunísia**, filla d’un **enginyer italià** de família siciliana; la seva educació va ser principalment en **francès**, i parlava l’italià amb marcat accent francès fins ben entrada l’edat adulta. Es repassen alguns títols clau: **“Rocco i els seus germans”** de Luchino Visconti (amb Alain Delon) i, especialment, l’any 1963, moment àlgid amb tres films destacats, entre ells **“La Pantera Rosa”** de Blake Edwards i **“Il Gattopardo”**, on torna a coincidir amb Visconti i Delon. Es destaca el context històric de *Il Gattopardo* (Sicília del segle XIX), la famosa frase de Tancredi (“que tot canviï perquè tot continuï igual”) i els reconeixements obtinguts: **Palma d’Or a Canes** i **Oscar al millor vestuari**. La secció reivindica Cardinale com a **gran icona del cinema europeu** i com a presència central en pel·lícules que han marcat la història del setè art.