Cent anys d’Oblates i vides a la perifèria

Presentació d’**El Crepuscle** a Ona Mediterrània; esment dels més de 2.100 programes emesos. El conductor avança el contingut del dia: entrevista amb **Maria Felicidad Martínez Morán** sobre el centenari de les **Oblates** a Mallorca i la seva tasca amb dones en situació de prostitució. També anuncia la secció de cinema dels **cometes**, dedicada avui a **Claudia Cardinale**. Participen els col·laboradors Biel i Maria Antich, que avancen que parlaran d’anècdotes cinematogràfiques i música de pel·lícules.

El presentador fa un **perfil biogràfic** de **Maria Felicidad Martínez Morán**: origen a Lleó, entrada a la congregació de les Oblates el 1982, experiència a Múrcia i Barcelona, diplomatura en treball social, i arribada el 1988 a Mallorca per crear comunitat al barri Xines de Palma. Actualment coordina el **projecte Oblates–Casal Petit** i té responsabilitats provincials. L’entrevista s’obre amb la cançó **“Entre mis recuerdos” de Luz Casal**, triada per la convidada.

Maria Felicidad explica per què ha triat **“Entre mis recuerdos”**: li evoca els primers anys a **Mallorca** i el **caminar pel barri Xines** de Palma, llavors un espai guetoitzat. Recorda especialment una dona en situació de prostitució i drogodependència a qui acompanyava a **Proyecto Hombre**. Compartint la cançó al cotxe, totes dues reflexionen que, fins i tot en moments molt difícils, **es pot somiar i aferrar-se als bons records** per tirar endavant. La música esdevé símbol d’**esperança enmig de la precarietat i l’addicció**.

L’entrevistador demana per la **vocació religiosa**. Maria Felicidad descriu una infància en una **família pagesa, humil i creient**, amb una fe viscuda de manera **natural i lligada a la vida quotidiana**. L’existència d’una **tia oblata** i el pas per un **col·legi de les Oblates** li obren la possibilitat de plantejar-se la vida religiosa. A mesura que coneix millor **què fan les Oblates** i per a qui existeixen, madura la seva decisió. La vocació no neix d’un fet espectacular, sinó d’un **procés lent de maduració i descoberta del carisma**.

Es defineix el **carisma de les Oblates**. La congregació s’origina al segle XIX amb **Mare Antònia de Oviedo** i el **Pare Serra**, benedictí català. Serra, confessant a un hospital de **Sant Joan de Déu** a Madrid, tracta sovint dones amb **malalties venèries derivades de la prostitució** que, un cop guarides, no tenen on anar i tornen al carrer. D’aquí neix primer un **centre d’acollida per a dones que volen canviar de vida** i, després, la congregació. El carisma queda marcat: **acompanyar dones en prostitució i, avui, també víctimes de tracta i d’esclavitud**, amb un enfocament molt **centrat en el femení** i no en una marginalitat genèrica.

Es presenta el llibre de **Pere Fullana**, *Cien años abriendo puertas. Oblatas 1924-2024 en Mallorca*, que recull la història de les Oblates a l’illa. Als inicis, a **la Vileta**, el centre funcionava com un **asil per a dones “arrepentides”**, amb un llenguatge molt marcat per la idea de **pecat**. Hi havia també **escola i treball amb nines**, sovint procedents d’entorns vulnerables. Amb el pas del temps, l’orde evoluciona: el **canvi de mirada** s’origina en l’**acostament a la realitat concreta de cada dona**. Ja al 1988, la comunitat es trasllada al **casc antic/barri Xines**, deixant enrere el model clàssic d’asil i optant per la **presència al carrer i al barri**.

Maria Felicidad descriu el **gir metodològic** en situar-se al **barri Xines**: les Oblates esdevenen **veïnes de barri**, compartint carrers amb les dones en prostitució. La **casa comunitària** és alhora **lloc de vida i d’atenció**, sense grans institucions. Treballen **a la calle y en casa**: surten a trobar les dones i aquestes també acudeixen al pis. L’eina clau és **la escolta**, des de la qual detecten **necessitats** i **possibilitats reals de canvi**. Es passa d’una lògica moralista de “penediment” a una perspectiva de **justícia, drets humans i fidelitat a l’Evangeli entès com a opció pels més vulnerables**.

Es compara la situació del **1988** amb l’actual. A finals dels 80, la prostitució era **majoritàriament de carrer**, amb dones sobretot **espanyoles** i moltes situacions de **pobresa, marginalitat i addiccions**. Avui la prostitució té **altres cares**: predominen dones **estrangeres molt joves**, sovint **en situació administrativa irregular**. Moltes exerceixen en **clubs, pisos i espais deslocalitzats**, cosa que dificulta la intervenció i la detecció. S’apunten elements pròxims a l’**esclavitud**, amb **xarxes delictives** que controlen documentació i imposen deutes. La irregularitat legal es converteix en una **barrera estructural** perquè les dones puguin accedir a **feina, estudis i drets**.

Es parla del **suport creixent de l’administració** i de com hi ha més recursos que abans, però també més **complexitat en els casos**. L’entrevistador demana per la prostitució d’“alt nivell” enfront de la de misèria. Maria Felicidad respon amb prudència però destaca que, fins i tot quan per la seva vida ha circulat **molt de diners**, moltes dones acaben **soles i econòmicament precàries**. Relata funerals on **només eren presents les quatre oblates**, malgrat que la dona tenia **fills i família**. El **dany psicològic i vital** és profund i persistent, **independentment de la quantitat de diners** guanyats. La conversa es tanca temporalment amb una petita pausa radiofònica.

En reprendre l’entrevista, sona **“Solo le pido a Dios”** de **Mercedes Sosa**. Maria Felicidad explica que per a ella la cançó és un **clam contra la indiferència**. Avisa que fins i tot qui treballa cada dia amb el sofriment pot **acostumar-s’hi i endurir-se**, i per això cal demanar **no perdre la capacitat d’indignar-se i de creure que les coses poden canviar**. La cançó esdevé una crida a mantenir viu el **compromís i la sensibilitat** davant les injustícies.

Es debat fins on han d’arribar els **serveis socials públics** en l’atenció a aquestes dones i quin paper tenen les **congregacions religioses**. Maria Felicidad explica que avui **no treballen soles**: les administracions han reconegut que és un **àmbit que els correspon** i ho fan a través d’**entitats especialitzades**. Cita **tres actors principals** a Mallorca: **Oblates–Casal Petit**, **Médicos del Mundo** i **Creu Roja**, que reben suport de la **comunitat autònoma**, l’**Ajuntament de Palma** i el **Consell de Mallorca**. Es concreten ajudes per **pisos d’acollida de víctimes de tracta**, programes d’**acompanyament i formació**, i intents d’**estendre la intervenció** als pobles fora de la ciutat.

Es parla dels **pisos d’acollida**. Les Oblates gestionen **habitatges per a dones soles**, sense fills, perquè compartir pisos amb infants en situacions tan crues seria **massa delicat**. El **govern disposa d’altres recursos** per a dones amb fills. Maria Felicidad apunta que, quan les institucions defineixen **perfils i criteris**, sempre queda **gent fora dels marges**, i cal estar atents a aquestes **llacunes de cobertura**. També es reconeix que existeix **prostitució de menors**, però aquesta és abordada sobretot per **Altres entitats com les Adoratrices/Fundació Amaranta**.

Es pregunta per **com arriben** aquestes dones a Mallorca. Maria Felicidad apunta que en gairebé tots els casos hi ha una combinació de **cerca de sortir de la pobresa** i **engany** (promeses de contracte, d’una feina digna, etc.). S’indica que fa uns anys predominaven dones de **països africans**, però actualment la majoria són **llatinoamericanes**, sobretot **colombianes**. Moltes venen arrossegades per **contextos de pobresa estructural** als seus països d’origen i acaben atrapades en **xarxes de tracta i explotació** quan arriben.

L’entrevistador pregunta com varen ser rebudes les Oblates al **barri Xines** quan hi arribaren amb vint-i-pocs anys. Maria Felicidad recorda que per a les dones del barri la seva presència era **estranya**, sobretot perquè la imatge que tenien de “monja” era la del **hàbit tradicional**. Elles, en canvi, vestien **robatori normal, sovint texans**, i això trencava esquemes. Explica que les dones, tot i viure situacions molt dures, la **protegien pel carrer** quan feia fosca, amb una sensació d’**inversió de rols**: qui havia vingut a cuidar-les era també cuidada per elles. Algunes havien estat internes en centres d’Oblates i notaven la diferència entre aquell model institucional i la **nova presència de barri, més pròxima i menys coercitiva**.

Es demana si hi ha dones que l’hagin **marcat especialment**. Maria Felicidad diu que **sí, moltes**, perquè han compartit **situacions límit**: malalties greus, addiccions, processos de final de vida. Recorda com a experiència fundant la **primera mort** que va viure de prop just en arribar a Palma: una dona que havia passat mesos a la seva casa i va morir per complicacions relacionades amb el **SIDA**. Explica que aquestes experiències generen **vincles profunds i duradors**: amb el temps, quan les dones superen la situació de prostitució, la relació deixa d’estar basada en la necessitat i es converteix en una **amistat d’igual a igual**, una **companyonia de camí** que perdura anys.

En el marc del **centenari**, les Oblates impulsen una **obra de teatre llegit** titulada *“La Ceguera amb ortigues als talons”*. La iniciativa sorgeix arran del contacte d’un **educador del Casal Petit** amb la companyia, que havia actuat a Algaida per un acte vinculat al **Dia de la Dona**. L’obra retrata la vida de dones en un **club de carretera**. A la representació del centenari, hi assisteixen també **dones ateses pel Casal Petit**, que en el debat posterior valoren que les actrius **refl ecteixen molt fidelment** el que viuen les dones en prostitució. Subratllen que **“no som coses ni objectes, som persones”** i denuncien la manera com la societat **les veu i les jutja**.

Es parla de l’**estigma** que viu una dona quan deixa la prostitució i intenta **viure en un barri normalitzat**. Maria Felicidad opina que la societat ha **millorat en tolerància**: encara hi ha prejudicis, però menys que abans. Moltes dones temen sobretot que, si es coneix el seu passat, **això afecti la mirada sobre els seus fills** o la seva capacitat de tenir cura d’ells. Explica que quan una persona s’integra en un entorn, i els altres la coneixen abans de saber-ne la història, solen descobrir que és **“com tu i com jo”**. Això ajuda a **trencar l’estigma** i mostra que el passat en prostitució **no defineix tota la persona**.

Es detalla el funcionament del **Casal Petit** com a projecte d’**atenció integral**: treball social, formació, orientació laboral, **atenció psicològica**, **allotjament** i **assessorament jurídic**. L’objectiu principal és que les dones **recuperin la capacitat de decisió** i es **reconeguin com a persones amb valor i potencial**, més enllà de la prostitució. Preguntada sobre si la prostitució pot acabar, Maria Felicidad respon amb un **“Ojalà”** però recorda que el debat sobre **abolició o regulació** és complex. A partir de la seva experiència i dels estudis existents, afirma que **la majoria de dones no trien lliurement** aquesta vida. Reivindica la **educació**, també dels **clients**, per reduir la demanda i qüestionar la normalització de **pagar per sexe** en una societat marcada pel **negoci i l’explotació** de la vulnerabilitat.

S’escolta **“Podries”**, interpretada per **Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama**, basada en el poema de **Joana Raspall**. Maria Felicidad explica que la cançó la fa pensar en com **el lloc on naixem condiciona profundament la nostra vida**: si haguéssim nascut en el context d’aquestes dones, podríem haver viscut el mateix. És una crida a **no jutjar amb duresa i a tenir empatia radical**. Com a **consell per viure millor**, proposa reservar **espais personals de silenci**: moments per reflexionar, cuidar els propis **hobbies** i reconnectar amb un mateix. Creu que es pot estar molt entregat als altres, però sense aquests espais és difícil **ser feliç i viure de manera equilibrada**. L’entrevista es tanca amb agraïments i una pausa musical.

Després de l’entrevista, el programa emet una cançó relacionada amb la solidaritat i tot seguit diverses **falques publicitàries**. Es presenta el projecte **3 Globs** (aigua de qualitat gestionada per una entitat de salut mental, amb objectiu d’**inserció laboral** per a persones amb trastorn mental) i es convida l’audiència a informar-se i col·laborar. També es recorda que **Ona Mediterrània** existeix gràcies al **suport dels socis**, i es fa una crida a **associar-se** per garantir la continuïtat de l’emissora.

Comença la secció dels **“cometes”**, dedicada avui a la **recentment desapareguda Claudia Cardinale**. Es repassa la seva **biografia bàsica**: neix el 1938 al protectorat francès de Tunísia, filla d’un **enginyer italià sicilià**, i creix parlant sobretot **francès**, fet que marcarà el seu **accent en italià**. S’expliquen algunes de les seves **primeres pel·lícules rellevants**, com *“Rocco i els seus germans”* (Luchino Visconti, amb Alain Delon). Es destaca l’any **1963** com una **anyada excepcional** en què s’estrenen tres films importants seus: **“La Pantera Rosa”** (Blake Edwards, amb Peter Sellers i David Niven), **“Il Gattopardo”** (Visconti, amb Delon) i **“8½”** (Fellini), que consoliden Cardinale com a **gran figura del cinema europeu i internacional**.

La secció aprofundeix en **“Il Gattopardo”**: film sobre la **decadència de l’aristocràcia siciliana**, amb la famosa frase *«perquè tot canviï, si volem que tot continuï com està»*. La pel·lícula guanya la **Palma d’Or a Canes** i l’Òscar al **millor vestuari**. Es descriu la llarga **escena del ball (45 minuts)** rodada al **Palazzo Valguarnera-Gangi** de Palerm, amb **joves nobles sicilians** com a extres. S’escolta la **banda sonora de Nino Rota**, basada en un vals de Verdi. Després s’aborda **“8½”** de Fellini, que obté dos Òscars (millor pel·lícula en parla no anglesa i millor vestuari) i diverses nominacions; és el primer film on es pot sentir la **veu original italiana de Claudia Cardinale**, ja que abans era **doblada** pel seu accent francès. El locutor aprofita per explicar que al cinema dels anys 40-60 era habitual **doblar en estudi** tots els diàlegs per limitacions tècniques del so directe.

Es passa a **“Els professionals”** (1966), un **western crepuscular** dirigit per Richard Brooks, on Cardinale interpreta Maria. Es narra una anècdota de rodatge: en una escena de fugida a cavall per un congost amb explosions, una especialista rep l’impacte d’una roca i és hospitalitzada; el director vol trobar un nou doble, però Claudia Cardinale insisteix a fer ella mateixa l’escena tot i **no haver muntat mai a cavall**. Després d’una hora de discussió, roda l’escena i **li surt bé a la primera**, rebent una **ovació de tot l’equip** (inclosos Burt Lancaster i Lee Marvin). El film obté **tres nominacions als Òscars**. Es parla de la relació amb **Burt Lancaster**, a qui Cardinale descrivia com un **perfeccionista esgotador**, capaç de teoritzar mitja hora sobre el gest d’agafar un simple cendrer. També es comenta que coincidiren en una tercera pel·lícula, **“Confidències”** (Visconti), on tant ell com el director guanyaren el **David di Donatello**. S’escolta la cançó **“D’estate” d’Iva Zanicchi**, de la banda sonora, i es recorda que és una versió italiana d’un tema de **Roberto Carlos**.