Cent anys d’Oblates: prostitució, drets i memòria

Presentació d’**El Crepuscle** a Ona Mediterrània, menció del nombre d’episodis i de la data. El conductor avança que hi haurà una entrevista sobre el **centenari de les Oblates a Mallorca** i, a la segona part, la secció de cinema a càrrec de **Biel Vic**, avui dedicada a **Claudia Cardinale**, amb la participació de **Maria Antic**. També es cita l’equip tècnic del programa.

Es presenta el perfil de **Maria Felicidad Martínez Morán**: origen a Lleó, entrada a la congregació de les **Oblates**, experiència a Múrcia i Barcelona, arribada a Mallorca el 1988 per fundar comunitat al **barri Xines** i responsabilitats al projecte **Oblates – Casal Petit**. L’entrevista s’obre amb la cançó **"Entre mis recuerdos" de Luz Casal**, escollida per la convidada.

Maria Felicidad explica el context del **barri Xines** a finals dels 80, percebut com un **gueto**. Relata com les Oblates comencen a caminar pels carrers i acompanyar **dones en prostitució lligades a drogues**, en col·laboració amb **Proyecto Hombre**. La cançó de Luz Casal li evoca una dona concreta que acompanyava als tractaments, i com la música va obrir un espai de **diàleg i esperança** enmig del patiment.

Es parla de la **vocació religiosa** de Maria Felicidad: infantesa en una família pagesa humil, fe viscuda amb naturalitat, presència d’una **tia oblata** i estada en un col·legi de la congregació. A partir d’aquí madura la seva experiència creient i coneix més a fons el **carisma de les Oblates**, fins a decidir-se per la vida religiosa.

S’explica l’**origen de la congregació**: la fundadora **Madre Antonia de Oviedo** i el **Pare Serra** detecten, al Madrid del segle XIX, la situació de dones hospitalitzades per malalties venèries arran de la prostitució. Creen un **centre d’acollida** per a dones que volen deixar el carrer, els anomenats *asils d’arrepentides*, molt marcats pel llenguatge de pecat i penediment. Amb el temps, el carisma es consolida com l’**atenció i acompanyament a dones en prostitució i, avui, víctimes de tracta**, amb una mirada centrada en **justícia i drets humans**.

Es presenta el llibre de **Pere Fullana**, *Cien años abriendo puertas. Oblates, 1924–2024, a Mallorca*, que recull la història de les Oblates a l’illa. S’expliquen els primers **asils a la Vileta**, també col·legis i treball amb nines de famílies vulnerables. Posteriorment, el projecte s’orienta a l’**acostament directe a la realitat** de les dones, fins a situar-se al **casco antic de Palma** i al **barri Xines**, on les religioses opten per ser "companyes de barri" i fer l’atenció entre **carrer i casa comunitària**.

Es contrasta l’enfocament antic, molt marcat pel concepte d’**arrepentides** i el pes del pecat, amb l’actual, centrat en **drets humans, dignitat i justícia social**. Es descriu l’evolució de la **prostitució a Palma**: el 1988 era sobretot **de carrer**, amb dones majoritàriament **espanyoles** i sovint amb addiccions; avui la majoria són **estrangeres i molt joves**, i el fenomen està profundament lligat a la **trata de persones**, clubs, pisos i mobilitat deslocalitzada. Es remarca la **por i l’esclavitud** que impliquen les xarxes (retirada de passaports, amenaces) i com això dificulta que les dones puguin sortir de la roda.

S’analitza l’impacte de la **situació administrativa irregular**: impedeix a les dones accedir a **feina regular, estudis i estabilitat**, tot i tenir-hi voluntat. Es comenta la suposada "prostitució de luxe" i Maria Felicidad apunta que, encara que sembli que han guanyat molts doblers, al final moltes acaben **econòmicament i emocionalment molt malament**. Relata com ha acompanyat dones fins al **moment de la mort**, sovint marcades per SIDA i soledat, i com, malgrat haver manejat molt d’adobes, han acabat sense ningú a l’enterrament excepte la comunitat oblata.

S’introdueix la cançó **"Sólo le pido a Dios" de Mercedes Sosa**. Maria Felicidad la tria com a recordatori de la necessitat de **no acostumar-se al dolor** ni caure en la **indiferència**. Fins i tot qui treballa diàriament amb situacions dures pot esdevenir insensible; cal demanar-se mantenir viva la capacitat d’**indignar-se i voler canviar les coses**.

Es respon a la pregunta sobre per què cal l’acció de congregacions religioses si ja hi ha **serveis socials públics**. Maria Felicidad explica que el 1988 actuaven **sense suport institucional**, però avui les administracions han assumit que aquest àmbit és responsabilitat seva i el gestionen a través d’**entitats especialitzades**. Les Oblates (**Casal Petit**), **Médicos del Mundo** i **Creu Roja** són les tres entitats principals. Es detalla el **suport econòmic i programàtic** de la Comunitat Autònoma (pisos per a víctimes de tracta, programes socials), de l’Ajuntament de Palma (acompanyament i formació) i del Consell (ampliació a municipis). També s’esmenta que els **pisos de les Oblates són per dones soles**, mentre que el Govern gestiona recursos específics per a dones amb fills.

Es parla de la dificultat de treballar en pisos on convisquin **dones i infants** en contextos molt durs; per això les Oblates opten per pisos de dones soles. S’assenyala que hi ha altres entitats, com **Fundación Amaranta (Adoratrices)**, més especialitzades en **menors**. Es descriu com moltes dones arriben a Europa i a Mallorca empeses per la **pobresa** i l’**engany** (promeses de feina falsa). Es precisa que, actualment, la majoria de dones ateses són **llatinoamericanes (especialment colombianes)**, i que fa uns anys predominaven les **africanes**.

Maria Felicidad recorda l’arribada al **barri Xines** amb 27 anys i la sorpresa de les dones davant una **imatge de monja sense hàbit**, amb roba normal i pantalons texans. Algunes ja havien estat internes amb Oblates i comparaven aquella experiència amb la nova presència **al carrer i al barri**. Explica com les dones les protegien, acompanyant-les a casa per por als perills del barri. Es parla breument de la prostitució de **menors**, gestionada sobretot per altres congregacions. Finalment, s’aprofundeix en els **vincles emocionals** amb dones que han passat per situacions extremes (malaltia, mort, processos de canvi) i com, amb els anys, aquestes relacions es transformen en **amistats d’igual a igual**.

Dins els actes del **centenari** s’ha organitzat una **lectura teatral** titulada *Seguirem ortigues amb els talons*, sobre dones en un **club de carretera**. Després de la funció es fa un **debat** amb dones ateses per les Oblates; elles mateixes reconeixen que l’obra reflecteix molt bé el que viuen. Reivindiquen que **no són objectes sinó persones**. Es debat també sobre l’**estigma**: por de ser etiquetades com "prostitutes" quan lloguen un pis o busquen feina. Maria Felicidad considera que la societat ha esdevingut **més tolerant**: quan la gent coneix la dona primer com a persona, i després el seu passat, el judici és més matisat, encara que persisteixen pors, sobretot pel que fa a la **custòdia dels fills**.

Es descriu detalladament el funcionament del **projecte Oblates – Casal Petit**: atenció **social**, **formativa i d’orientació laboral**, **psicològica**, d’**allotjament** i **assessorament jurídic**. L’objectiu és **empoderar les dones** perquè puguin prendre les seves pròpies decisions vitals. Sobre el futur, Maria Felicidad expressa el desig que la **prostitució s’acabi**, però reconeix la complexitat del fenomen. Defensar **educar els homes i joves** perquè no "necessitin" pagar per sexe i qüestionar així la **demanda** que alimenta les xarxes criminals. Es posiciona prop de la idea que la majoria de dones **no trien lliurement** aquest camí, i assenyala el **volum de diners** de la indústria sexual com a element clau.

S’escolta la cançó **"Podries"** en la versió de **Maria del Mar Bonet i Juan Valderrama**. Maria Felicidad comenta que li va fer pensar en com el **lloc de naixement condiciona** les oportunitats i en la necessitat de **no jutjar** tan durament qui ha nascut en contextos de pobresa o violència. En el comiat, el presentador li demana un **consell per viure millor**; ella recomana reservar **espais personals de silenci i introspecció**, per tenir cura de la pròpia interioritat, hobbies i equilibrar la dedicació als altres amb l’autocura.

Breus talls musicals i **falques publicitàries** d’**Ona Mediterrània**, incloent anuncis sobre **aigua 3 Globs** (projecte d’emprenedoria social vinculat a salut mental) i una crida a fer-se **soci** per donar suport a l’emissora. És un tram de transició entre l’entrevista social i la secció de cinema.

Comença la secció de **"cometes"** amb **Biel Vic**, que dedica l’espai a **Claudia Cardinale**, recentment difunta. Es repassen els seus **orígens** (naixuda el 1938 al protectorat francès de Tunísia, filla de sicilians), el seu francès nadiu i l’italià amb accent. Es destaquen els seus primers grans papers, especialment **"Rocco i els seus germans"** de Visconti, amb Alain Delon. Es ressalta l’any **1963** com a clau: estrena **"La pantera rosa"** (Blake Edwards), **"Il Gattopardo"** (Visconti) i **"8½"** (Fellini), tres films fonamentals que consoliden la seva carrera internacional.

El col·laborador aprofundeix en **"Il Gattopardo"**: ambientació a la **Sicília del segle XIX**, paper de la família aristocràtica, i la famosa frase de Tancredi al príncep de Salina: perquè tot continuï igual, cal que tot canviï. S’explica que el film va guanyar la **Palma d’Or a Canes** i l’Òscar al millor vestuari. Es destaquen l’escena del **ball de 45 minuts** al Palazzo Valguarnera Gangi, amb joves aristòcrates sicilians com a extres, i la **banda sonora de Nino Rota**, que reforça la idea de món aristocràtic en decadència. Es fa sonar la música i es recorda que, tot i la seva qualitat, Rota no va obtenir Òscar per aquesta pel·lícula.

Es comenta **"8½"** de **Federico Fellini**, que obté dos Òscars (millor pel·lícula de parla no anglesa i millor vestuari) i diverses nominacions més. Es ressalta que aquesta és la **primera pel·lícula** on es pot sentir la **veu original de Claudia Cardinale** en italià, ja que fins llavors, per l’accent francès, els seus papers havien estat **doblats**. Es parla breument de la pràctica habitual del **doblatge en el cinema italià clàssic**, on sovint es rodava sense so directe i després actors i actrius gravaven les veus en estudi.

Biel Vic i el presentador conversen sobre la tècnica de **doblar totes les veus** al cinema de mitjan segle XX: es rodava sense so o amb so de baixa qualitat i després es doblava el diàleg en estudi. Això permetia que, si un actor no podia assistir al doblatge final, se li substituís la veu. També expliquen que aquesta rutina podia facilitar que actrius com Claudia Cardinale fessin **més pel·lícules l’any**, ja que podien continuar rodant mentre altres doblaven les seves veus. L’arribada de **millors tecnologies de so** farà que, amb el temps, es generalitzi l’enregistrament en **so directe** com a norma.

Es passa al western crepuscular **"Els professionals"** (1966), on Claudia Cardinale comparteix cartell amb **Burt Lancaster** i **Lee Marvin**. S’explica una anècdota de rodatge: una escena d’acció amb explosions en un congost on una doble resulta ferida per una pedra. El director Richard Brooks proposa buscar una altra especialista, però Cardinale insisteix a fer ella mateixa l’escena, malgrat que no sabia muntar a cavall. La seqüència surt bé a la primera i rep una ovació de tot l’equip. Es fa sonar la **banda sonora de Maurice Jarre**, tot i que no va obtenir Òscar.

S’expliquen anècdotes sobre la relació de Claudia Cardinale amb **Burt Lancaster**, a qui descriu com un actor molt intens i exigent, que analitzava en excés les motivacions de cada gest (fins i tot agafar un cendrer). Ella bromeja dient que tenia ganes de tirar-li el cendrer al cap per demostrar que no era tan difícil. Es recorda que tornen a coincidir a **"Confidències"** (Visconti), on tant el director com Lancaster guanyen el **David di Donatello**. Es fa sonar **"D’estate"** d’**Iva Zanicchi**, adaptació italiana de **"A Distância"** de Roberto Carlos, que forma part de la banda sonora. La secció es tanca amb aquesta connexió entre cinema italià, música popular i la figura polièdrica de Cardinale.