Títol i resum generats per IA

Efemèrides musicals: de Sansó a Kubrick

0:00El Crepuscle55:35
Compartir
El Crepuscle
FacebookWhatsAppX.comDescarregar
Seccions
26 seccions · 55:35
01
Presentació del programa i marc general
0:00 — 1:27

Pere Estalrich presenta l’episodi d’El Crepuscle, anuncia que és dilluns i que s’acosta una pausa de vacances. Introdueix la secció mensual d’efemèrides musicals, amb Manel Garcia com a col·laborador. S’explica que el programa serà sobretot vocal i centrat en els segles XIX i XX. Es presenta l’equip tècnic i es dona pas a la primera efemèride.

0:00
02
Sansó i Dalila: estrena i projecte d’oratori
1:28 — 3:05

S’introdueix la primera efemèride: 2 de desembre de 1877, estrena de l’òpera "Sansó i Dalila" de Camille Saint-Saëns a Weimar. Es comenta que Saint-Saëns volia fer-ne inicialment un oratori, en un moment en què els oratoris de Händel i de Mendelssohn tornaven a estar de moda. El llibretista Ferdinand Lemaire, crioll de Martinica i parent polític del compositor, el convenç per convertir el projecte en òpera pel seu gran potencial escènic.

1:28
03
El tabú dels temes bíblics a l’òpera i la difícil estrena
3:05 — 5:23

S’explica que, malgrat ser considerat un compositor conservador, Saint-Saëns va ser transgressor en voler dur un tema bíblic a l’òpera, fet gairebé tabú a França. Cap teatre francès vol estrenar "Sansó i Dalila" per considerar inadequada la dramatització escènica de temes bíblics. Finalment, gràcies a la influència de Franz Liszt, l’òpera s’estrena a Weimar. A França no es representa fins al 1890, i només el 1892 arriba a l’Òpera de París, quinze anys després de l’estrena alemanya. Es remarca que les òperes amb base bíblica són escasses, amb exemples posteriors com "Salomé" de Richard Strauss.

3:05
04
Èxit posterior i ària de Dalila amb Maria Callas
5:23 — 7:36

Es comenta que "Sansó i Dalila" és pràcticament l’única òpera de Saint-Saëns que es manté al repertori internacional, coneguda sobretot per la "Bacanal" i per l’ària de soprano "Mon cœur s’ouvre à ta voix", moment clau en què Dalila arrenca a Sansó el secret de la seva força. Es destaca que la versió triada és la de Maria Callas, nascuda també un 2 de desembre (1923), convertint-ho en una doble efemèride: l’òpera i la diva. S’escolta l’ària completa.

5:23
05
Comentari sobre Maria Callas i transició a Gershwin
7:59 — 13:36

Després de l’audició de l’ària, es remarca la delícia de la versió de Maria Callas i s’explica que, buscant altres interpretacions per recordar l’efemèride del seu naixement, no se n’ha trobat cap que superi la seva. Això consolida l’enllaç indissoluble entre "Sansó i Dalila" i Callas. A continuació, es presenta la següent efemèride, del 6 de desembre de 1896, amb el naixement a Nova York d’Israel Gershowitz, conegut com Ira Gershwin, lletrista i germà de George Gershwin.

7:59
06
Ira Gershwin: família i col·laboració amb George
13:36 — 15:24

S’explica la composició familiar dels Gershwin: quatre germans, amb Ira com a gran i George com a segon. Es menciona Arthur, músic no professional, i Frances, germana cantant que col·laborà en alguns muntatges de Broadway. S’assenyala que Ira i George, sota la marca "Gershwin & Gershwin", van crear 13 musicals de gran èxit per a Broadway, com "Lady, Be Good", "Funny Face" i "Girl Crazy", amb desenes o centenars de representacions, cosa molt destacada a l’època.

13:36
07
De Broadway a Porgy and Bess i el cinema
15:24 — 16:55

Es repassa la transició dels germans Gershwin del musical cap a l’òpera amb "Porgy and Bess". Tot i que el llibret és de Dubose Heyward, Ira hi aporta lletres, com la de "Summertime". També s’esmenta el salt al cinema amb films com "Shall We Dance" (conegut com "Ritmo loco"), protagonitzat per Fred Astaire i Ginger Rogers. La mort prematura de George Gershwin, als 39 anys durant una operació de tumor cerebral, talla una trajectòria molt prometedora. Ira passa tres anys sense poder col·laborar, però després torna a primer pla treballant amb altres compositors (Jerome Kern, Kurt Weill), tot i que sense repetir la mateixa química creativa amb George.

15:24
08
“I Got Rhythm” i la simbiosi Gershwin & Gershwin
16:55 — 19:47

S’aclareix que, tot i que l’èxit global de George eclipsà part del reconeixement d’Ira, la seva aportació com a lletrista és fonamental en l’escena. Es subratlla que en moltes obres no és possible dissociar on comença un i acaba l’altre. Per il·lustrar-ho, s’escolta "I Got Rhythm", del musical "Girl Crazy", interpretada per Kiri Te Kanawa, com a mostra clara de la simbiosi creativa entre música i lletra dels dos germans.

16:55
09
Naixement de Miguel Fleta i trajectòria inicial
19:47 — 21:32

Es presenta una nova efemèride: 1 de desembre de 1897, naixement de Miguel Burro a Albalate de Cinca (Osca), conegut pel cognom matern com Miguel Fleta. Es descriu com un tenor líric de caràcter spinto, de veu potent i gran projecció, però amb el risc típic d’aquest tipus de veu de tenir una carrera breu. S’explica que comença cantant jotes, es trasllada a Barcelona, entra al Conservatori i té com a professora i mentora Luisa Pierrick, qui dirigeix la seva carrera i l’eleva a primer tenor europeu dels anys 20.

19:47
10
Cim de la carrera: estrena de Turandot
21:32 — 22:41

S’indica que el punt culminant de la carrera de Miguel Fleta és la seva participació a l’estrena de l’òpera pòstuma "Turandot" de Puccini a la Scala de Milà el 1926. Fleta interpreta el rol de Calaf, protagonista masculí. Es puntualitza que, tot i que Franco Alfano completa l’òpera, la direcció de l’estrena corre a càrrec d’Arturo Toscanini. Malgrat aquest rol històric, no hi ha cap gravació de Fleta cantant "Nessun dorma" ni documents sonors de l’estrena.

21:32
11
Gravacions de Fleta i l’ària “E lucevan le stelle”
22:41 — 25:47

Es destaca que Fleta va fer nombroses gravacions discogràfiques, incloent-hi diverses versions d’algunes àries. Es tria l’ària "E lucevan le stelle" de "Tosca" de Puccini, en la seva primera gravació, com a mostra del seu millor moment vocal. La gravació és antiga i amb qualitat limitada però remasteritzada. L’audició permet apreciar la seva tècnica i expressivitat, malgrat els límits del so de l’època.

22:41
12
Virtuosisme de Fleta, declivi i final de carrera
25:47 — 27:05

Després de l’audició, es lloa especialment el legato de Fleta, capaç de reduir i recuperar la intensitat dins una mateixa nota, recurs que molts cantants professionals no poden executar. Es comenta que només va mantenir les facultats al màxim durant 5-6 anys. Factors com el divorci, un canvi de parella, manca de cura personal i excés de feina van contribuir al deteriorament de la veu. Als anys 30 es concentra en la sarsuela, de menor exigència vocal, i mor als voltants dels 40 anys d’una urèmia. Malgrat la brevetat, es considera Fleta al nivell de Caruso com a gran tenor històric.

25:47
13
Mort de Francisco Tárrega i aportació a la guitarra
27:05 — 29:52

Es presenta la següent efemèride: 15 de desembre de 1909, mort del guitarrista i compositor valencià Francisco Tárrega, anomenat el "Sarasate de la guitarra". Se’l considera el primer gran concertista que dóna a la guitarra categoria d’instrument solista amb entitat pròpia, més enllà del seu ús popular o d’acompanyament. Es mencionen obres famoses com "Recuerdos de la Alhambra", "Danza Mora", "Capricho Árabe" i "Gran Jota", i es recorda el seu paper com a mestre d’Emilio Pujol i Miquel Llobet. S’indica que no arribà a formar Andrés Segovia perquè morí quan aquest encara era molt jove.

27:05
14
El “Gran Vals” i el to de Nokia
29:52 — 30:30

Es posa el focus en el "Gran Vals" de Tárrega, una peça que durant dècades va ser només una part més del seu repertori fins que, a inicis dels anys 90, l’empresa de telefonia Nokia n’utilitza quatre compassos en una campanya publicitària. El to es manté com a senyal estàndard de trucada molt més enllà de l’anunci, convertint-se en un dels fragments musicals més escoltats del món. Es destaca la paradoxa que, gràcies a una empresa finlandesa, quatre compassos molt simplificats d’un vals de Tárrega han sonat milers de milions de vegades, molt més que les seves peces cèlebres de concert.

29:52
15
Audició del “Gran Vals” i falques d’Ona Mediterrània
30:30 — 32:47

S’escolta el "Gran Vals" interpretat pel guitarrista David Russell, on es fan evidents els compassos que Nokia va aprofitar per al seu to característic. A continuació, el programa entra en una pausa amb diverses falques publicitàries i promocionals: una clínica dental, un espai esportiu (Futbol Xat), el programa musical "Copinya de Volta Verda" i una crida a associar-se com a soci d’Ona Mediterrània. Aquest tram serveix de separació entre la primera i la segona part del programa d’efemèrides.

30:30
16
Retorn d’emissió i presentació de “Los Gavilanes”
35:33 — 36:53

Després de la pausa, Pere reprèn l’emissió recordant el to de Nokia i la seva persistència en el temps. Es dona pas a una nova efemèride vinculada a una altra gran veu i al gènere de la sarsuela: el 7 de desembre de 1923, estrena de "Los Gavilanes" al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Es defineix l’obra com una sarsuela en tres actes de Jacinto Guerrero, una de les darreres grans figures del gènere, al costat d’altres compositors com Pablo Luna, Soutullo i Vert i Moreno Torroba.

35:33
17
Jacinto Guerrero i el catàleg sarsuelístic
36:53 — 38:02

Es comenta que Jacinto Guerrero aconsegueix èxits importants ja jove, als anys 20 i inicis dels 30, amb obres com "La Alsaciana", "La Montería" i "El huésped del Sevillano". També s’esmenta "La rosa de azafràn" (1930). S’indica que tot i seguir produint als anys 30 i 40, no manté sempre el mateix nivell. Com a dada curiosa, es revela que és l’autor de la banda sonora de "Garbancito de la Mancha" (1945), considerat el primer llargmetratge en color d’Europa, i que aquesta pel·lícula marcà generacions tot i ser tècnicament tosca.

36:53
18
Argument de “Los Gavilanes” i triomf de la romança “Mi aldea”
38:02 — 39:28

Pel que fa a "Los Gavilanes", s’explica que l’acció se situa en un llogarret de Provença l’any 1845 i gira al voltant del personatge Joan, un indià que ha fet fortuna al Perú i torna al poble. Una de les escenes centrals és la romança "Mi aldea", que exalta l’emoció del retorn al poble natal. S’anuncia que se n’escoltarà una versió especialment personal i intensa: la interpretada pel baríton català Manuel Ausensi, figura clau de la sarsuela enregistrada als anys 50 sota la batuta d’Ataúlfo Argenta.

38:02
19
Audició de “Mi aldea” per Manuel Ausensi
39:28 — 42:04

S’escolta la romança "Mi aldea" de "Los Gavilanes" en la versió de Manuel Ausensi. La interpretació mostra les qualitats expressives del baríton i la solidesa melòdica de la composició de Jacinto Guerrero, il·lustrant la capacitat de la sarsuela per combinar lirisme i narrativa dramàtica.

39:28
20
Recepció popular de “Los Gavilanes” i el record personal de Pere
42:04 — 43:52

Després de l’audició, Pere explica, entre bromes amb Manel, que ell i el col·laborador han anat cantant la romança amb el micròfon tancat. Pere revela que "Los Gavilanes" va ser la primera música escènica que va veure al Teatre Principal de Palma quan tenia 8 o 9 anys, experiència que li quedà gravada per sempre. Es pregunta si hi cantava el tenor Francisco Bosch, molt actiu aquells anys. Manel assenyala que "Los Gavilanes" sempre ha estat una de les sarsueles més programades pel seu conjunt molt rodó. S’explica que Guerrero combinava obres lleugeres "de banc" amb d’altres més treballades; "Los Gavilanes", "El huésped del Sevillano" o "La rosa de azafràn" pertanyen a aquesta segona categoria, més ambiciosa i duradora.

42:04
21
Estrena de “Allò que el vent s’endugué” i Max Steiner
43:52 — 48:53

Es presenta una nova efemèride cinematogràfica: el 15 de desembre de 1939 s’estrena als Estats Units "Allò que el vent s’endugué" ("Gone with the Wind"), basada en la novel·la de Margaret Mitchell. Es recorda el repartiment icònic (Clark Gable, Vivien Leigh, Leslie Howard, Olivia de Havilland) i el seu enorme èxit de públic i crítica: durant gairebé 50 anys va ser la pel·lícula més taquillera de la història i va obtenir 8 Òscars de 13 nominacions (més dos honorífics). Tot i això, la banda sonora de Max Steiner no guanyà l’Òscar, que recaigué en "The Wizard of Oz". Es subratlla el perfil de Steiner: nascut a Viena (austro-hongarès), alumne de Mahler i apadrinat per Richard Strauss, emigra als EUA i esdevé pioner de la gran banda sonora simfònica de Hollywood, amb treballs com "King Kong". Es remarca que la música de "Gone with the Wind" és una de les primeres grans bandes sonores de la història del cinema.

43:52
22
Audició de la banda sonora de “Gone with the Wind” i comentari
48:53 — 49:43

S’escolta un fragment de la banda sonora original de "Allò que el vent s’endugué". En acabar, es comenta la paradoxa que una música tan icònica no tingués l’Òscar. S’explica que l’any competia amb "The Wizard of Oz", també pel·lícula mítica, i que per tant la derrota es deu a l’altíssim nivell general de la producció cinematogràfica d’aquell any. Es recorda que, tot i no guanyar en música, el film és àmpliament reconegut i continua essent una referència cultural.

48:53
23
Naixement radiofònic de “White Christmas” i rècords de vendes
49:43 — 51:29

S’introdueix la penúltima efemèride: el 25 de desembre de 1941, la cançó "White Christmas" s’emet per primera vegada al programa Kraft Music Hall de la cadena NBC, als Estats Units. Interpretada per Bing Crosby i composta per Irving Berlin, la cançó agrada en la seva estrena però no esdevé un fenomen fins que s’inclou al film musical "Holiday Inn", estrenat mesos després, on Crosby la torna a cantar. L’any següent, "White Christmas" guanya l’Òscar a la millor cançó original. Es destaca que és la cançó més venuda del segle XX: 50 milions de còpies només en la versió de Crosby i uns 100 milions sumant totes les versions, superant xifres de grans estrelles com Elvis, els Beatles, Michael Jackson o Frank Sinatra. També es remarca la qualitat de la veu de Bing Crosby, molt dolça i melosa.

49:43
24
Audició de “White Christmas” per Bing Crosby
51:29 — 54:00

S’escolta la versió original de "White Christmas" interpretada per Bing Crosby. La interpretació mostra la calidesa característica de la seva veu i el caràcter nostàlgic i íntim de la cançó, consolidant-la com a referent absolut de la música nadalenca.

51:29
25
Estrena de “Barry Lyndon” i la música de Händel
54:00 — 55:06

Es presenta l’última efemèride: 11 de desembre de 1975, estrena de "Barry Lyndon" de Stanley Kubrick. Pere i Manel remarquen que ja vivien aquella estrena. Es recorda Kubrick com un director magistral en tots els gèneres, i s’esmenta que la pel·lícula obté quatre Òscars, inclòs el de millor banda sonora adaptada. Kubrick és conegut per integrar música clàssica preexistent a les seves pel·lícules, i en aquest cas recorre a Mozart, Schubert, Giovanni Paisiello, Vivaldi i, sobretot, Händel. El tema principal és la Sarabanda de la Suite núm. 4 per a clavicèmbal de Händel, en arranjament de Leonard Rosenman. Abans del film era una peça poc coneguda i, gràcies a la pel·lícula, esdevé una de les més populars del compositor.

54:00
26
Sarabanda de Händel i comiat del programa
55:06 — 56:00

Es tanca l’episodi amb l’audició de la Sarabanda de Händel en la versió associada a "Barry Lyndon". La música serveix de fons per a l’acomiadament: Pere agraeix la presència de Manel Garcia, assenyala que tornaran al gener després de les vacances i s’acomiada dels oients. Es resumeix l’essència del programa en tres paraules: Barry Lyndon, Händel, Kubrick, com a símbol de com la música clàssica i la imatge cinematogràfica poden unir-se de manera poderosa.

55:06
Seccions generades automàticament

Episodi d’El Crepuscle a Ona Mediterrània dedicat a efemèrides musicals de desembre, amb Pere Estalrich i Manel Garcia. El programa recorre cronològicament el final del segle XIX i el segle XX a través de la veu, la música clàssica, la sarsuela, el cinema i la cançó popular.

Es destaca l’estrena de Sansó i Dalila de Saint-Saëns a Weimar, marcada pel tabú dels temes bíblics a l’òpera, i la “doble efemèride” amb el naixement de Maria Callas. S’hi afegeix el naixement d’Ira Gershwin i la seva simbiosi creativa amb el germà George en musicals com Girl Crazy.

També es repassa la vida breu però fulgurant del tenor Miguel Fleta, primer Calaf de Turandot, i el llegat del guitarrista Francisco Tárrega, de qui el “Gran Vals” esdevé el famós to de Nokia. En l’àmbit de la sarsuela, Los Gavilanes de Jacinto Guerrero il·lustra la força del gènere i la memòria sentimental de l’oient.

Al cinema, s’analitza la importància de Max Steiner i la banda sonora de Allò que el vent s’endugué, així com el rècord històric de vendes de “White Christmas” de Bing Crosby. El recorregut es tanca amb Barry Lyndon de Stanley Kubrick i la Sarabanda de Händel, exemple de com la música clàssica esdevé protagonista al cinema d’autor.

Transcripció de l'episodi

Transcripció generada automàticament