Intel·ligència artificial, educació i música

Presentació d’El Crepuscle a Ona Mediterrània, amb el conductor Tomeu Ayer. Es contextualitza el programa (milers d’emissions) i s’anuncia el tema del dia: la intel·ligència artificial. Es presenta el convidat, Rafael Jaume Ibaens, i els tertulians habituals (Biel, Maria Antic, Joan Roca). Conversen breument sobre la presència creixent de la IA als mitjans, la falsedat de continguts a les xarxes i l’ús problemàtic a l’educació. Es fa també un apunt humorístic sobre com els docents usen el xat per resoldre burocràcia.

Es llegeix una presentació formal del convidat: emprenedor palmesà, compositor, director de cor i professor, especialitzat en la intersecció entre filosofia, música i IA. Es detallen estudis en negocis digitals i filosofia (Universitat Ramon Llull), activitat com a investigador i formador en eines d’IA, i la fundació de CAIRAI, consultoria centrada en l’ús de la IA en l’educació, la cultura i l’art. També s’explica la seva formació en composició a la Film Scoring Academy of Europe i el projecte del musical The Tears of Neraquis, que s’estrenarà el 2026 a Escòcia.

S’escolta i es comenta la cançó "Illa" de Projecte Mut. Rafael explica que la va descobrir tard però que l’associa profundament a casa seva i a Mallorca. La peça el connecta amb els orígens i amb la pròpia identitat després d’anys vivint fora. A partir d’això, el presentador li pregunta sobre la presència de la música al seu dia a dia: Rafael admet que a vegades no pot escoltar música mentre treballa perquè la seva atenció se’n va obsessivament a cada nota, com passa sovint entre músics.

Tomeu li demana per la seva vocació: com es passa de ser un infant ple d’idees però “perdut” a estudiar negocis, filosofia i música. Rafael defineix l’emprenedoria com una **actitud**, no com una cursa per fer doblers: és voler entendre com funciona el món i intentar tenir-hi un impacte positiu. Explica que va començar enginyeria, però la pandèmia el va portar a canviar a negocis digitals, un grau molt pràctic que li donà eines però amb sensació de mancar-li un fonament més profund. Per això decideix cursar un màster en filosofia, que considera fonamental per pensar bé la realitat; insisteix que el títol no et fa “filòsof”: només t’obre la porta a començar a pensar seriosament.

Rafael descriu la música com **una extensió d’un mateix**, un procés d’autoreflexió i d’autodescobriment més que un simple mitjà d’expressió. Explica que sempre ha estat vinculat a la música, però que arran del canvi d’estudis va tenir temps per explorar-la a fons i formarse amb grans compositors. Per ell, fer música és un viatge continu: escoltar altres, comentar experiències, descobrir per què un altre compositor expressa d’una manera i no d’una altra. El cinema li ofereix un context privilegiat: la pel·lícula crea situacions i emocions concretes, i la banda sonora ha d’expressar tot allò que no cap explícitament a la pantalla.

Es planteja el futur de la música amb IA, per exemple imaginant una secció específica de "música feta per IA" a Spotify. Rafael diferencia la resposta tècnica de la reflexiva: tècnicament, tot allò que es pot automatitzar en entorns digitals (distribució, tasques tècniques, fins i tot parts de composició) s’acabarà automatitzant. Reflexivament, la qüestió central és el **significat**: l’art és una recerca de sentit, tant del món extern com d’un mateix. Rafael utilitza la metàfora del foc prometeic: la IA és com el foc robat als déus, amb el qual es pot cremar o cuinar. El debat no és només si la IA substituirà artistes, sinó **què vol dir això per a tothom** i quin ús decidim donar a aquesta “flama” tecnològica.

El presentador cita Margaret Atwood sobre el costat fosc de tota tecnologia (de l’arc i la fletxa fins avui) i planteja els paral·lelismes amb la IA. Es parla de la por als llocs de feina destruïts, com a la revolució industrial, i de la necessitat d’avaluar beneficis i riscos. Rafael subratlla que cal mirar més enllà: **cap a on anem com a societat**. Reconeix que ja hi ha cançons generades per IA indistingibles de les humanes, i que el gran problema és quan la xarxa es va omplint d’imatges, vídeos i àudio generats per IA. Això alimenta un règim de **posveritat**, on costa saber què és real. Es comenta com Trump i altres polítics utilitzen la IA per a finalitats comunicatives i propagandístiques. També critica el discurs dels grans CEOs que demanen “aturar” la IA mentre continuen desenvolupant models, posant el negoci per davant de la prudència i la regulació.

Es planteja qui hauria de fer de “bandera vermella” (com la Red Flag Act dels carruatges) davant els riscos de la IA. Rafael respon que, ara mateix, la responsabilitat recau sobretot en **cada ciutadà**, perquè la regulació va endarrerida i el debat públic és insuficient. Defensa la necessitat d’un paper regulador de l’Estat, però reconeix el dilema clàssic sobre fins on intervenir. Situa el context internacional: EUA i la Xina avancen tecnològicament molt ràpid, mentre Europa se centra sobretot a regular, però sense una potència tecnològica pròpia prou forta que li doni veu real. El risc és que l’argument de "desenvolupar tecnologia" serveixi d’excusa per ajornar una regulació efectiva i una reflexió ètica profunda.

La conversa es desplaça cap a l’educació. Es recorden debats passats sobre calculadores i Viquipèdia, i ara sobre la IA: alumnes que diuen “per què he d’aprendre això si la IA ja m’ho fa?”. Rafael reconeix una sensació compartida de pèrdua com a persones si ho delegam tot. Proposa fixar-nos en allò que **no canvia**: la necessitat de relacions humanes i d’acompanyament. Defensa que **els mestres han de continuar existint**, però redissenyant el seu rol: menys transmissió de dades factuals i més **guia vocacional, humana i reflexiva**. El mestre ha de ser algú que acompanya a raonar i a viure, no un simple instructor. Utilitza la metàfora gastronòmica: reduir-ho tot a píndoles nutritives (IA) ens faria perdre el plaer i el sentit de cuinar i compartir un àpat. També reivindica la necessitat col·lectiva de "sortir a la natura", prendre distància del ritme frenètic urbà i recuperar perspectiva davant el hype tecnològic.

Rafael explica la seva experiència impartint formacions a professorat. Al principi, detecta un ambient molt estressat i ple de por, però a mesura que es presenten les eines i se n’analitza el context, la percepció canvia. Mostra usos pràctics (preparar presentacions en 30 segons, guions, material didàctic) i alhora insisteix a **desmitificar** la IA i col·locar-la al seu lloc. Quan es veu que no és màgia ni oracle, sinó una eina potent però limitada, molts docents surten esperançats. També apareix la crítica al docent poc vocacional que potser s’ha refugiat en tasques que la IA pot fer millor; en aquests casos, la IA actuarà com un filtre que obligarà a repensar el sentit profund de la professió.

Es planteja el gran tema: **què passarà amb milions de persones sense feina** si la IA automatitza una part important de l’economia. Es fan paral·lelismes amb el ludisme: els ludites no rebutjaven el progrés, sinó l’ús pervers que en feia el capital per explotar i expulsar treballadors qualificats. Rafael detecta una creença col·lectiva que “estem destinats a ser substituïts”. Proposa una contranarrativa: creure que cada persona és **necessària** per a la societat. Reconeix, però, que és difícil donar una solució clara i que cal vigilar de prop com evoluciona el mercat laboral. Es comenta que, malgrat tot, alguns oficis bàsics (com determinats serveis, artesania, tasques manuals) continuaran essent necessaris, i que el problema és sobretot de **quantitat i distribució** de feines, no de desaparició total d’ocupació.

Es tracta el cas concret dels programadors. Fa uns anys semblava que sempre hi hauria demanda creixent d’aquest perfil. Rafael matisa que sempre caldran programadors, però **no en la mateixa quantitat**. La irrupció d’eines de "no-code" o "vibe coding" permet a persones sense base tècnica generar codi mitjançant IA. El programador rellevant del futur serà qui entengui les **capes profundes** dels sistemes i pugui dissenyar i mantenir les **arquitectures bàsiques** sobre les quals funcionen els models. La programació de superfície es pot automatitzar; el pensament estratègic i estructural, molt menys.

El tertulià Joan amplia la crítica al capitalisme tecnològic: el perill no és la tecnologia en si, sinó que el sistema la utilitzi per **explotar i sotmetre**. Esmenta la Tyrell Corporation de Blade Runner com a símbol de grans corporacions que substitueixen l’Estat. Avisa del risc de deixar de ser ciutadans per tornar a ser súbdits d’una nova religió dogmàtica, ara no basada en Déu, sinó en la tecnologia. Rafael assenteix i adverteix que ja som súbdits "voluntaris" d’aquestes plataformes: hi entrem, hi abocam dades íntimes, i aquestes alimenten models gegantins que condicionen tota la societat. La conversa destaca la necessitat de veure les connexions entre **tecnologia, política, economia i educació**, i la importància de donar-hi una resposta integral, no fragmentada.

Rafael denuncia que el sistema educatiu actual, sobretot a secundària i postobligatòria, està orientat a **produir treballadors i consumidors**, no ciutadans. El valor de l’educació es mesura pels índexs d’ocupabilitat, mentre que **els valors, la filosofia i la reflexió** queden relegats. Explica que, en les seves formacions, la demanda majoritària és aprendre eines per ser més **productius**, i no tant plantejar qüestions ètiques o de sentit. Això genera un desequilibri: la tecnologia accelera, però el debat humanístic queda enrere. La IA posa davant del mirall aquesta contradicció i força a replantejar el propòsit de l’escola: què vol dir formar persones en un món on les màquines poden fer moltes de les coses que ara ensenyam.

La tertuliana Maria demana per l’estat del **català** en el món de la IA, al fil de casos com el de WhatsApp que inicialment “no parlava català”. Rafael esmenta iniciatives com el **projecte Aina** i l’impuls de **Domini.cat**, que treballen perquè la IA entengui i generi català. Tot i així, planteja un problema més subtil: encara que xat GPT i altres models responguin en català, sovint ho fan amb **estructures sintàctiques i estil derivats de l’anglès**. Això implica una influència cultural profunda: la manera de pensar i comunicar de l’usuari s’acaba ajustant a patrons forans. Planteja que hi ha una gran oportunitat si som capaços d’incorporar a la IA la **riquesa dialectal i cultural** de tot l’àmbit de parla catalana (de la Franja a l’Alguer, passant per les Illes i el Nord de Catalunya). Això podria reforçar la cultura pròpia i fer-la més present i robusta en l’ecosistema digital.

Es parla de la IA generativa en música (eines com AudioSun), que creen peces noves a partir de grans catàlegs existents. Rafael apunta la controvèrsia sobre els **drets d’autor** i la qüestió de si aquestes creacions, sempre derivades, deixen espai a la **veritable descoberta**. Compara la manera de crear de la màquina amb la del compositor humà: tots dos parteixen d’allò escoltat, però en el cas humà hi ha un procés de **significat interior**. S’introdueix la noció de **versemblança**: la IA pot simular intenció, emoció i profunditat, però no té subjecte darrere. Això es connecta amb el fet que molts joves prefereixen explicar els seus problemes a un xat de IA en lloc d’anar al psicòleg, per rapidesa i gratuïtat, posant dades altament íntimes en mans de grans plataformes. Rafael alerta que tota aquesta informació personal alimenta els models que després afecten tothom, i es subratlla la gravetat de banalitzar aquesta cessió massiva d’intimitat.

S’atura momentàniament la conversa per donar pas a falques d’Ona Mediterrània: s’anuncia la ràdio (88.8 FM) amb l’eslògan "El futur és ara", es promociona un programa musical sobre rock, pop, folk, country, punk, new wave i música experimental, i es recorda la importància del suport dels socis per mantenir l’emissora. També hi ha mencions breus a espais de publicitat i col·laboradors (PUBLI AMIC) i la crida a associar-se per fer créixer la ràdio.

En tornar de la pausa, la conversa es centra en la faceta de **compositor de bandes sonores**. Tomeu demana a Rafael quina banda sonora li hauria agradat signar: ell es decanta per **“Dune” de Hans Zimmer**, tot i que el seu estil és diferent (orquestra clàssica però amb estructures de pop i to èpic). També l’hi hauria agradat treballar en la sèrie de ciència-ficció **The Orville**, hereva de Star Trek, que li encanta per l’esperit d’exploració de noves societats més que per l’acció. Es reflexiona sobre la funció ideal de la música al cinema: ha d’estar **al servei de la imatge**, sense competir-hi, essent subliminal però imprescindible. A continuació es presenta el musical **The Tears of Neraquis**: basat en una novel·la de fantasia d’un amic seu, amb un déu creador i una mitologia pròpia. El projecte es desenvolupa a la Universitat de St Andrews i té prevista l’estrena al teatre Byre el 5 i 6 de febrer de 2026. Rafael explica el procés creatiu i el repte de donar so a un univers mític nou.

Per tancar el programa, escolten "Mr. Blue Sky" de l’Electric Light Orchestra, que Rafael tria per la seva càrrega d’energia positiva i esperança (cel blau, sol, bon humor). El presentador li demana un consell per viure millor: Rafael recomana **no deixar mai de cercar el sentit de les coses**, no quedar-se en l’aparença i mantenir viva la curiositat. Insta a **reflexionar, conversar, demanar i compartir**, com a antídots contra la superficialitat i la manipulació en l’era de la IA. El programa es clou agraint al convidat i als tertulians, i anunciant la propera emissió d’El Crepuscle.