Recurs Hídrics i Canvi Climàtic amb Biel Jordà

El locutor Pere Estelric presenta l’episodi d’El Crepuscle a Ona Mediterrània, anuncia que es parlarà del problema hídric a les Illes Balears i presenta l’entrevista amb l’oceanògraf Biel Jordà, enregistrada a l’Institut Oceanogràfic de Palma després d’un taller d’Atac Mallorca sobre recursos hídrics. També avança que, a la segona part del programa, sonarà música triada pel convidat.

Inici de l’entrevista amb Biel Jordà als laboratoris de l’Institut Oceanogràfic. Jordà explica que la seva xerrada al taller d’Atac Mallorca té per objectiu analitzar quin futur espera a la disponibilitat d’aigua, partint del fet que l’aigua és un dret humà. Exposa que el canvi climàtic comportarà una reducció general de l’aigua disponible, però que actualment el problema principal és que es consumeix més aigua de la que es disposa. Apunta que vol discutir les diverses opcions de gestió i la seva viabilitat, i comenta que, tot i ser oceanògraf, ha treballat molt en canvi climàtic i s’ha assessorat amb l’expert en recursos hídrics Cels Garcia.

Jordà explica que la dessalació ja és una realitat a moltes illes: a Eivissa gairebé tota l’aigua de consum és desalada, a Canàries encara en major proporció, i a Mallorca hi ha tres desaladores operatives i una quarta en projecte. Aclara que, en conjunt, podrien subministrar aproximadament fins a un 40% de l’aigua necessària. Tanmateix, destaca tres problemes principals: alt consum energètic, gestió dels residus de salmorra i un cost econòmic molt superior al de l’aigua extreta d’aqüífers, aproximadament tres vegades més cara, cosa que fa que sovint es continuïn explotant aqüífers malmesos.

Es tracta el tema del negacionisme del canvi climàtic per part de determinats actors polítics (com Vox o Trump). Jordà dubta que realment no creguin en la ciència i considera que el canvi climàtic s’utilitza com una batalla ideològica, de manera similar a la llengua. Assenyala que hi ha grans interessos econòmics al darrere: actuar contra el canvi climàtic té costos immediats per a algunes empreses poderoses, mentre que les conseqüències dels impactes climàtics, com inundacions, es paguen col·lectivament. Subratlla la manca de sentit d’immediatesa de la societat i el fet que els qui tenen poder ara són els menys interessats en mesures que els afectin econòmicament.

El locutor pregunta si plou menys o d’una altra manera. Jordà respon que les dades no mostren encara una disminució clara de la precipitació anual a les Balears, tot i que la distribució al llarg de l’any podria haver canviat, amb episodis més intensos, però admet que caldria mirar-ho en detall. Explica que l’aigua de pluja que queda embassada o estancada acaba infiltrant-se i alimentant els aqüífers, de manera que no es pot considerar aigua perduda. En relació amb els rius que desemboquen a la mar, utilitza l’exemple de l’Ebre: l’aigua que arriba a la mar no és pèrdua ecològica, sinó part d’un equilibri que manté ecosistemes com el delta i ajuda a contenir la intrusió salina; sense cabal, entraria més aigua marina cap a l’interior. Recorda que a les Balears no hi ha grans rius, però el principi general es manté.

Jordà descriu les seves línies de recerca centrades en les causes físiques del canvi climàtic i la interacció oceà–atmosfera, així com en els efectes d’aquests canvis sobre els ecosistemes marins i les zones costaneres. Comenta que les espècies marines tenen certa capacitat d’adaptació, però que la situació és complexa: una espècie pot tolerar la calor mentre que la seva presa no, amb conseqüències indirectes. S’han observat desplaçaments d’espècies, com les xardines, cap a latituds més altes al nord del Mediterrani, fins a un límit geogràfic. Jordà se centra especialment en la Posidònia, que té un límit de temperatura d’uns 28 °C; per damunt d’aquest llindar pateix molt i pot morir en massa. Abans això només passava en onades de calor molt extremes, però ara es supera gairebé cada any, encara que sigui pocs dies.

S’aprofundeix en la importància de la Posidònia. Jordà explica que aquesta planta marina actua com a trampa de sediments, la qual cosa permet tenir les aigües clares i transparents que són tan valorades turísticament. A més de l’aspecte estètic, les praderies de Posidònia són un refugi fonamental per a multitud d’espècies marines, especialment en etapes juvenils o de posta d’ous. També funcionen com autèntics boscos submergits que capturen i emmagatzemen CO₂ als sediments, contribuint a mitigar el canvi climàtic. Pel que fa a la protecció costanera, destaca que les praderies frenen molt l’energia de les onades; sense Posidònia, tempestes ordinàries podrien causar danys similars als del temporal Glòria. Es remarca que la Posidònia és una planta amb arrels i estructura completa, no una alga.

Es comenta la sensació de novembres cada vegada més càlids, amb gent banyant-se i en màniga curta. Jordà matisa que fa anys que es registren tardors caloroses i que la memòria climàtica sovint és curta, però confirma que hi ha hagut un canvi gradual i continu que no s’aturarà. Pel que fa a les meduses, afirma que no hi ha evidència clara que l’escalfament sigui la causa directa d’un augment generalitzat. Factors com la major presència d’estructures humanes al mar, la contaminació o la disponibilitat d’aliment poden afavorir algunes espècies de meduses. Apunta que la relació amb les tortugues que se les mengen o no és més aviat un mite que una qüestió climàtica. En to lleuger, es suggereix que si un cuiner de tres estrelles Michelin inventàs un plat de medusa, potser canviaria la manera com les veim i les aprofitaríem més.

Jordà parla de la seva experiència com a investigador. Explica que va fer la tesi a Catalunya sobre sistemes de predicció de l’estat de la mar a pocs dies vista (corrents, temperatura). Recorda que, tant ell com molts altres investigadors espanyols que varen marxar a fer recerca a l’estranger, se sentien com a franc tiradors, amb poca infraestructura de suport, en contrast amb laboratoris francesos que disposaven de grans equipaments i tradició científica. Tot i això, subratlla que els investigadors espanyols sovint estaven més espavilats per haver-se hagut de buscar la vida amb pocs recursos. Critica el baix nivell d’inversió en recerca a Espanya, un dels més baixos d’Europa malgrat formar part del G20, i remarca que a les Illes Balears la situació és encara pitjor, tot i que es fa molta feina amb recursos molt limitats.

Tornant al tema dels recursos hídrics, Jordà afirma que, si no hi hagués turisme, hi hauria aigua suficient per a la població resident, i que fins i tot amb turisme se’n pot tenir, però cal analitzar qui consumeix què. Assenyala que grans hotels, ports, aeroports i altres infraestructures turístiques són grans consumidors d’aigua, igual que alguns residents amb nivells de consum molt superiors a la mitjana. Per a una vida modesta en un pis a Palma, hi ha aigua més que suficient, i les desaladores podrien ampliar el marge. El problema és que les noves fonts d’aigua sovint s’orienten a permetre encara més creixement turístic. Recalca que gairebé tota l’aigua consumida prové d’aqüífers i no dels embassaments de Cúber i Gorg Blau, que només representen una petita part. Molts aqüífers estan molt malmesos per sobreexplotació i contaminació, però encara podrien recuperar-se amb una bona gestió. Es parla també de la recollida d’aigua de pluja en cisternes particulars, que dona autonomia però no evita que l’aigua acabàs igualment alimentant els aqüífers si no es recollís.

Es planteja si l’aigua de Mallorca és bona i si té relació amb problemes com les pedres al ronyó. Jordà no dona una resposta taxativa però remarca que la qualitat de l’aigua depèn molt del lloc: no és el mateix beure aigua a Escorca que a Campos. Explica que l’aigua subterrània de l’illa està organitzada en diverses masses d’aigua independents, no en una sola bossa comuna. Cita exemples d’aqüífers sota Palma, Campos, Alcúdia o Es Pla, cadascun amb característiques pròpies. A Campos, per exemple, la forta extracció i la connexió amb la mar han provocat salinització i possibles contaminants. També desmenteix la idea que l’aigua de Mallorca vingui dels Pirineus o d’altres grans sistemes subterranis llunyans: l’aigua que bevem és bàsicament la que es filtra a la nostra pròpia terra, encara que alguns volums hagin trigat milers d’anys a formar-se.

El locutor demana a Biel Jordà dues recomanacions de llibres. El primer és *La Recivilización*, de l’ecòleg Fernando Valladares, que analitza de manera lúcida les crisis superposades del nostre temps (climàtica, energètica, de biodiversitat) i els indicis de possible col·lapse civilitzatori, tot mantenint un cert fil d’optimisme allà on és possible. El segon llibre és *Històries de Gaza*, del periodista Mikel Ayestaran, que recull la seva mirada sobre la vida a Palestina després de molts anys d’estada i que ajuda a entendre el conflicte actual i la situació a Gaza. Jordà destaca que el llibre és dur perquè mostra la realitat i humanitza les víctimes, recordant que, encara que hi hagi un pseudo-alt el foc, el genocidi ja s’ha consumat i la població roman en situació límit.

En la recta final de l’entrevista, el locutor demana si els ciutadans han de viure obsessionats per cada gota d’aigua. Jordà respon que la ciutadania pot ser relativament tranquil·la si du una vida normal i moderada, ja que la majoria no té quatre jacuzzis ni grans piscines. El focus ha d’estar en ser molt exigents amb les administracions: cal preguntar què passa amb els recursos, amb els grans consumidors, per què no es redueixen les pèrdues a la xarxa, per què no s’activen més les desaladores per recuperar aqüífers i, sobretot, per què no es posa un límit al creixement. Insisteix que és impossible créixer indefinidament i que aquest concepte no està interioritzat en els gestors. També es parla de pèrdues a les canonades: hi ha municipis amb pèrdues molt reduïdes, com Calvià, i altres amb pèrdues elevades, com Artà. Remarca que no és només un problema de fuites: a Artà, amb poc consum per càpita, bastaria reduir les pèrdues, mentre que a Calvià, tot i tenir la xarxa arreglada, el consum per càpita alt lligat al turisme crea també problemes d’aigua.

El locutor formula la darrera pregunta sobre quina música escolliria Jordà per acompanyar l’entrevista. L’oceanògraf respon que li agrada la música d’arrel i proposa especialment peces d’Eugenio Bennato, vinculades al Mediterrani. Destaca que el que passa a Mallorca és compartit amb la resta de pobles de la Mediterrània i que hi ha molta més cosa en comú entre nord, sud, est i oest del que sol semblar. El segment acaba amb l’agraïment al convidat i una falca d’identificació de l’emissora Ona Mediterrània a la 88.8 FM.

Després de l’entrevista, s’emet una falca de l’entitat social 3 Salut Mental que promociona el projecte Aigua 3 Globs, aigua de qualitat que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. A continuació hi ha una falca humorística sobre la joieria La Palmesana i un fragment d’un anunci relacionat amb un programa esportiu de ràdio (Futbol xat) a Ona Mediterrània. També s’inclou un missatge institucional que subratlla que Ona Mediterrània existeix gràcies al suport de les persones associades i anima els oients a fer-se soci/sòcia de l’emissora.

La darrera part de l’episodi és un llarg bloc musical íntegrament en italià, format per diverses cançons d’Eugenio Bennato i possiblement d’altres artistes vinculats al seu univers musical. Les lletres evoquen el Mediterrani com a espai compartit i permanent ("il Mediterraneo sì"), parlen de somnis de llibertat, revolució i dignitat al sud, de joves que lluiten contra la injustícia, de dones convertides en símbols de resistència i de brigants del Mezzogiorno. S’hi barregen referències a revoltes, guerra, memòria històrica i identitat del sud, amb un to que combina denúncia, orgull i esperança. El bloc musical funciona com a contrapunt poètic i polític a la conversa sobre recursos i crisis, situant la problemàtica hídrica i climàtica de Mallorca dins d’un marc més ampli de realitat i imaginari mediterranis.