Revolució, Picornell i Queen: ponts inesperats

Tomeu Arell obre l’episodi d’El Crepuscle a Ona Mediterrània, recorda la llarga trajectòria del programa i presenta el tema central: la novel·la *El Sediciós*, sobre el revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell, escrita per Joan Mallol i Serra. Es presenten també els col·laboradors d’estudi (Biel Vic, Marie Antic i Joan Roca) i es contextualitza breument la relació prèvia del programa amb Mallol, sobretot per la seva faceta de naturalista i expert en medi ambient.

El presentador repassa la trajectòria de Joan Mallol: biòleg, naturalista, soci núm. 1 del GOB, primer director del Parc de s’Albufera, ponent de les lleis de Cabrera i d’Espais Naturals, autor de diversos llibres de divulgació ambiental. També se’n destaca el pas per la política institucional (diputat i conseller d’Agricultura) i la seva dedicació actual a l’olivicultura. Es presenta *El Sediciós* com la seva primera incursió en la narrativa.

Mallol explica com la seva vocació de naturalista neix de la infància al costat del pare caçador, molt vinculat al món rural. Encara que la caça sembli oposada a l’ecologisme, ell en destaca el contacte constant amb la natura i el respecte per la vida que el pare li va transmetre. Recorda la dedicatòria al pare a la darrera edició d’*Els ocells de Balears* i reivindica la idea de la biofília infantil: l’amor innat per insectes, flors i éssers vius.

Es tracta el pas de Mallol per la política amb el PSM, motivat per la seva faceta ecologista. Explica com va entrar a les llistes el 1987 amb idees clares: Parc Nacional de Cabrera i una llei d’espais naturals. Relata que en el programa electoral del PSM ja apareixia un mapa —dibuixat per ell— dels espais a protegir i que la posterior llei d’Espais Naturals fins i tot va superar aquelles previsions. Defensa amb força que no tots els polítics són iguals, que la corrupció és l’excepció, i posa en valor els milers de regidors i càrrecs locals que treballen honestament per la col·lectivitat, alertant del perill del discurs antipolític que afavoreix l’abstenció.

El presentador recorda la presidència de Mallol al Consell Regulador de la DO Oli de Mallorca i la seva implicació en una ONG internacional per a les petites illes mediterrànies. Mallol explica com, quan era conseller, va impulsar l’expedient per al reconeixement europeu de l’Oli de Mallorca sense imaginar que anys després seria olivicultor. Hereta uns horts, planta oliveres amb el germà i acaba treballant activament al consell regulador, orgullós de contribuir al prestigi del producte. Reivindica tenir diverses passions —ser un “brusquer”— com a manera de viure plenament.

S’emet la cançó veneçolana “Alma Llanera”, que Mallol tria com a banda sonora per parlar de Picornell. Ell explica que la cançó, amb referències a agrons, roses i el sol, reflecteix la natura i evoca Veneçuela, on Picornell és reconegut com un dels precursors de la independència. S’esmenta que a Caracas tenia una avinguda i un institut amb el seu nom, i que va ser cridat com a alt funcionari en el primer govern veneçolà, on exercí de director de policia fins que els realistes derrotaren els independentistes.

Mallol relata com va arribar a Joan Baptista Picornell: algú li regala un llibre de Roman Piña on es lamenta que els mallorquins ignorin que el primer president de la República de Texas fou mallorquí. Sorprès per aquesta dada, comença a investigar amb l’ajuda d’internet i va de descobriment en descobriment. El programa destaca com el llibre *El Sediciós* empra un català mallorquí ric i combina descripcions històriques —com els carrers plens durant les execucions públiques— amb comparacions actuals com l’allau de creueristes a Palma, establint ponts irònics entre passat i present.

Es descriu la trajectòria inicial de Picornell: nascut a Palma, se’n va a Salamanca amb vocació pedagògica. Allà entra en contacte amb cercles il·lustrats i les idees franceses malgrat la resistència del govern espanyol. Mallol narra el famós experiment pedagògic: Picornell instrueix un nin de 3 anys que, en un examen públic davant la universitat, respon correctament unes 400 preguntes sobre geografia, història i religió. L’episodi apareix a la Gaceta de Madrid i és glosat per Jovellanos. A més, Picornell dirigeix artesans metal·lúrgics, innova en matalassos de molles i en ceràmica, i gestiona els impostos de Salamanca, mostrant-ne el caràcter polifacètic.

Mallol comenta com a *El Sediciós* apareixen figures històriques reals: Florida Blanca, Goya, Gual i Espanya, Fouché i Maceo. Algunes relacions estan documentades (Florida Blanca li encarrega a Picornell aplicar el seu mètode pedagògic; Fouché nega la seva presència a França a l’ambaixada espanyola), mentre que altres trobades són imaginades però versemblants, com un encontre directe amb Fouché o amb Maceo. Explica també la vinculació indirecta amb Goya a través de Godoy, propietari de *La maja desnuda* i *La maja vestida*, i descriu l’anècdota del mecanisme per revelar només als convidats privilegiats la figura nua de la suposada amant Pepita Tudó, tot mostrant el luxe i cinisme de les elits.

S’explica que Picornell estudia Medicina a París i que la seva formació il·lustrada el porta a exercir com a metge en diversos contextos. Després, a Nova Orleans, s’enfronta a una epidèmia de febre groga i publica una de les primeres farmacòpies als Estats Units per combatre-la. Aquesta etapa mostra el vessant científic i pràctic de Picornell, que combina compromís polític amb vocació sanitària i pedagògica.

Es parla de la complexitat del procés d’emancipació llatinoamericà, sovint liderat pels criolls —descendents de colonitzadors— més que no pas per la població indígena o esclava. Mallol subratlla que, a diferència d’altres líders, Picornell condemna explícitament l’esclavitud, mentre que molts independentistes i fins i tot l’Església veneçolana tenien esclaus. Es remarca la intensitat de les rivalitats, enveges i conflictes dins el món de les noves repúbliques.

La conversa aborda el tram final de la vida de Picornell. Després de la seva participació a Veneçuela i Texas, demana perdó a Ferran VII en un moment on encara és vigent la Constitució de Cadis, que ell veu com una concreció dels seus ideals. El rei li concedeix una gràcia limitada: pot viure en territori espanyol d’ultramar, però no torna a la Península. A Cuba, Picornell fa de metge, apotecari, mestre de geografia i gramàtica i regidor d’un poble, i hi mor sol, lluny de la família. Es comenta també la figura del seu fill, redactor del primer diari de Palma, mort prematurament. Mallol reflexiona sobre com jutjam els herois, sovint esperant coherències absolutes que no sempre s’ajusten a la realitat històrica.

El diàleg es centra en el llegat de Picornell a Texas i la seva invisibilitat a Mallorca. Mallol explica que hi ha documentació nord-americana que l’esmenta com a president de Texas i que alguns autors han estudiat aquella època d’“aventurers de les espases”. A Mallorca, en canvi, no hi ha ni un carrer ni una placa en record seu; només se’n conserva una carta autògrafa a la Biblioteca Lluís Alemany. Detalla les seves fonts principals (tesi d’Anna Carmen Michelena, llibres veneçolans, arxius madrilenys i americans) i diu que li agradaria explorar arxius de Salamanca. Comenta també que el llibre està dedicat a Aurora Picornell, amb qui comparteix llinatge, pàtria i idees progressistes, reforçant un fil de continuïtat entre lluitadors de diferents èpoques.

Mallol reflexiona sobre la nostra relació amb la història: coneixem una mica el segle XX, encara menys el XIX i gairebé ignorem el XVIII, com si el rei en Jaume fos més proper que figures com Picornell. Explica que escriure li ha resultat plaent, però que li agrada tant o més documentar-se que redactar. Accepta que hi ha molta veritat i també imaginació a *El Sediciós*, i insinua la possibilitat de futures novel·les sobre altres personatges vinculats a la Societat Econòmica d’Amics del País i a la història mallorquina. A la pregunta final sobre un consell per viure millor, respon que cal “tenir corolles”: passions que ens entusiasmin, ens despertin curiositat i ens moguin a l’acció.

El bloc amb Joan Mallol es tanca amb la tria de la cançó “Som coletes” de Guillem d’Efak. Mallol explica que els personatges evocats a la cançó —sigui gent del 36 o figures medievals— formen part de la mateixa cadena de persones que, com Picornell, han treballat pels progressos de la humanitat. El presentador acomiada el convidat i anuncia una petita pausa abans de continuar el programa.

Després de la secció amb Mallol, sona una peça de caire tradicional o històric (relacionada amb en Coletes i els fets de Nàpols). A continuació entren diverses falques: publicitat institucional del Museu Marítim de Mallorca i altres anuncis de la graella d’Ona Mediterrània, incloent-hi una crida a fer-se soci per donar suport econòmic a l’emissora.

Biel Vic obre la seva secció amb l’objectiu de repassar la discografia de Queen i anuncia que avui toca el segon disc del grup, conegut com *Queen II*. Comença amb un fragment d’un tema d’Soft Machine o similar per establir ponts amb Pink Floyd. S’explica que el primer disc de Queen es gravà de matinada als Trident Studios, aprofitant hores lliures després dels artistes importants. Tot i les limitacions i alguns moviments poc clars d’EMI, el disc va funcionar prou bé comercialment per permetre a la banda demanar millores per al segon àlbum: més pistes de gravació i horaris normals d’estudi.

Es detalla que *Queen II* es torna a gravar als Trident Studios amb el productor Roy Thomas Baker, malgrat que el grup volia David Bowie, productor de *Transformer* de Lou Reed. Bowie ho rebutja per estar enregistrant el seu propi disc, fet del qual, segons alguns documents, es penediria més tard atesa la qualitat de l’àlbum. Biel Vic explica que el productor es troba amb uns Queen molt més madurs i decidits: arriben amb un grapat de temes ja rodats en directe i amb un Brian May que pràcticament li diu al productor com vol les superposicions de guitarres. Es destaca que, igual que al primer disc, no s’utilitzen sintetitzadors; tots els efectes sonors es creen a base de capes de guitarres, demostrant la inventiva de May.

La banda planteja *Queen II* com un disc conceptual no en el sentit narratiu habitual, sinó articulat al voltant de dues essències: una cara dominada per Brian May (cara blanca) i una per Freddie Mercury (cara negra). Visualment, el vinil original presenta una portada exterior completament negra amb la icònica foto de la banda —sovint associada a *Bohemian Rhapsody* però anterior a aquesta cançó—, i un interior completament blanc. Biel Vic explica la simbologia: la cara blanca com a vessant més lluminós i melòdic de May, la cara negra com a espai més fosc, teatral i experimental de Mercury.

Es comenta que la qualitat sonora de *Queen II* va quedar limitada per la crisi del petroli, que va obligar moltes discogràfiques a utilitzar vinils de menor qualitat. Això fa que les primeres edicions sonin apagades. Les remasteritzacions posteriors (com la de 2011) milloren una mica el so, però els problemes d’origen —cintes reutilitzades, capes sobre capes— dificulten una restauració perfecta. Sonen fragments de “Father to Son”, cançó de Brian May, inspirada en la relació conflictiva amb el pare, que volia per al fill una carrera acadèmica seriosa, no el rock. El tema mostra la potència vocal del grup i el treball d’estudi en capes.

S’escolta un fragment de “White Queen (As It Began)”, que Biel Vic presenta com una petita joia i una de les millors composicions de Brian May. Explica que la cançó s’inspira en una companya de classe de qui ell estava enamorat i que no el va correspondre, i també en el llibre *The White Goddess* de Robert Graves. La connexió mallorquina entra en joc quan es recorda que la darrera revisió d’aquest llibre Graves la va fer mentre vivia a Mallorca. D’aquesta manera, el programa traça un pont cultural inesperat entre Queen, la poesia mitològica anglesa i l’illa de Mallorca.

Biel Vic salta a la cara negra del disc, centrada en Freddie Mercury. Escolten un tros de “Nevermore” o un tema similar que fa lluir el piano de Mercury, i sobretot “The March of the Black Queen”, que descriu com una mena de proto-*Bohemian Rhapsody*: peça llarga, plena de canvis de ritme, seccions diverses i un gran desplegament vocal i coral. Explica que la cara negra mostra el vessant més fosc, teatral i experimental de Mercury. El disc es tanca amb “Seven Seas of Rhye”, que ja apareixia esbossada com a últim tema del primer disc. Inicialment havia de ser la primera peça de *Queen II* per lligar els dos àlbums, però finalment queda com a tancament per respectar l’estructura conceptual blanca/negra. La secció i el programa es clouen amb aquest tema com a pont entre el passat i el futur de la banda.