Rondalles, música i memòria popular

Presentació d’**El Crepuscle** a Ona Mediterrània, menció del dia i número de programa. Introducció del tema del vespre: **llegendes, rondalles i tradicions populars** amb la futura convidada, Caterina Valriu. Els locutors comparteixen records de rondalles escoltades de petits (com *L’Esperdenyeta* o *Les tres taronges*), i evoquen antigues emissions radiofòniques i edicions en disc de rondalles (Ràdio Popular, edicions Blau), que en moltes cases varen ser dels primers llibres en català.

Els conductors continuen comentant com les rondalles havien arribat a les llars a través de caixes d’estalvi i biblioteques. En paral·lel, presenten la **secció musical** de Maria, que avui girarà al voltant de **músiques amb nom d’instrument en el títol**. Es marca el to: hi haurà peces diverses, amb comentaris bons i crítics, i s’anuncia que es combinarà clàssica i pop. Es recorda la producció del programa i el control tècnic.

Comença la secció musical amb **La flauta màgica** de Mozart. Maria escull l’ària de la **Reina de la Nit** en versió de **Diana Damrau**, cantant que li agrada especialment. Explica que l’òpera s’estrenà el **30 de setembre de 1791** a Viena, dirigida pel mateix Mozart, que moriria pocs mesos després. S’escolta un fragment de l’ària, i el grup en destaca la força i la dificultat vocal.

Després d’un breu tall musical, Maria presenta la **Simfonia núm. 3 de Saint-Saëns**, coneguda com la **Simfonia amb orgue**. Aporta dades: dedicada a **Franz Liszt**, estrenada el **9 de maig de 1886** a St James’s Hall (Londres) sota la direcció del mateix compositor. Destaca el **paper protagonista de l’orgue**, instrument no gaire habitual com a solista dins l’orquestra simfònica. Se’n fa una breu escolta i valoració.

Maria tria una **simfonia per percussió** d’un compositor anglès nascut el 1941 i mort el 2007, que va viure uns anys a **Mallorca**. Subratlla que les obres per a **instruments de percussió** com a protagonistes són poc habituals als programes de concert i vol reivindicar-les. Remarca la connexió biogràfica del compositor amb Mallorca com a motiu addicional per incloure la peça. Se n’escolta un fragment i es comenta el seu caràcter poc conegut.

La secció musical fa el salt cap al **pop**. Maria presenta **Billy Joel** i la seva cançó **Piano Man** (1973). Explica que la peça narra i reflecteix una etapa en què l’autor se sentia **fracassat** i fins i tot **suïcida**, i com l’èxit del tema el va ajudar a sortir d’aquesta crisi i a iniciar una carrera d’enorme repercussió. S’escolten fragments de la cançó, i es comenta una **versió en castellà** escrita per **Víctor Manuel** i cantada per **Ana Belén**, molt fidel en arranjaments a l’original.

La següent peça és **Blue Guitar**, composta per **Justin Hayward** i **John Lodge** (membres de The Moody Blues) i publicada el **1976**. Maria remarca que és una cançó **poc programada i força desconeguda**, però molt bella. La taula la escolta amb sorpresa i l’aprecia, tot mantenint el fil temàtic dels **instruments al títol** (guitarra).

La secció s’obre a un registre més kitsch i popular amb **Raphael**. S’evoca la pel·lícula *Sin un adiós* (1969–70), on el cantant interpreta una **balada centrada en la trompeta**. Maria destaca que, malgrat el que es pugui pensar de l’estil, és una cançó **molt difícil de cantar**, cosa que explica que gairebé ningú hagi fet versions. A la taula es crea un clima de complicitat i humor (“Ai, mi Rafa”), tot recordant que Raphael actuarà ben aviat a l’**Auditorium de Palma**. Es juga amb la idea que potser hauria dut *El tamborilero*, però prefereix aquesta peça per l’instrument destacat.

La secció musical es clou amb **Mike Oldfield** i les seves **Tubular Bells** (1973), on l’instrument central són les **campanes tubulars**. Maria destaca que Oldfield tenia **menys de 20 anys** quan les va compondre, i que aquesta obra li ha donat una carrera ben llarga (“viure, reviure i tornar a viure”). S’escolta un fragment i es llisten alguns dels instruments protagonistes (grand piano, reed and pipe organ). Tot plegat fa de pont cap a la pausa publicitària i al canvi de bloc.

Son l’**Indicatiu** d’**Ona Mediterrània** i comença un bloc de **publicitat i autopromoció**. Es presenta el projecte **3 Globs**, vinculat a **3 Salut Mental**, que ofereix aigua de qualitat i fomenta la inserció de persones amb malaltia mental. Es convida les empreses a **anunciar-se a Ona Mediterrània** i s’insisteix en el suport de prop de **mil socis**. Una altra falca presenta la **Clínica Dental Planes Mariano** i el mètode *Slow Dentistry*, definit com a odontologia que dedica el temps necessari a cada pacient. El bloc acaba amb una crida clara: **associar-se** i donar suport a la ràdio.

S’inicia la gran entrevista del programa. Es presenta detalladament **Caterina Valriu**: nascuda a Inca, diplomada en Educació Primària a Barcelona, llicenciada en Filologia Hispànica i doctora en Filologia Catalana (UIB) i Antropologia (UB). Professora d’universitat des de 1990 i catedràtica des de 2018, autora de manuals, llibres de recerca sobre **carnaval, rondalles i llegendes populars**, narradora amb més de **4.000 sessions** de contacontes, i escriptora per a joves. Es llisten premis com el **Premi Mallorca de Literatura Infantil** (2020), el **Premi Mallorca d’Assaig** (2021), el **Premi Alexandre Ballester** (2024) i el **Premi Antoni Maria Alcover** (2024), i es destaquen els llibres **Les rondalles de sa Pobla** i **Les llegendes de l’Arxiduc**. La convidada demana començar amb música de **Baltasar Samper**.

Al so d’una cançó de **Baltasar Samper** (*“Vine, aigua germana”*), Caterina Valriu explica per què vol retre-li homenatge. El presenta com un **personatge clau però oblidat**: responsable principal de les missions de recerca del **Cançoner Popular de Catalunya** a les Illes Balears (anys 20–30), on recollí cançons de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera (de festa, dol i feina). Es comenta el llibre recent **Vida i mort de Baltasar Samper** de **Mateu/Amadeu Corbera**, premiat per l’IEC, que en detalla la trajectòria. S’assenyala la ironia que el premi es digui **Rafel Patxot**, mecenes del Cançoner i gran amic de Samper, i que tots dos fossin exiliats i perseguits pel seu catalanisme i republicanisme.

Es comenta la celebració propera d’un **recital de cançons de Samper al Teatre Principal de Palma**, amb Marta Bausada (soprano), Roger Padullés (tenor) i piano, on es podrà sentir la cançó que acaba de sonar. Tot seguit, el programa entra en el relat biogràfic de **Caterina Valriu**: se li pregunta per la **Caterina de 18 anys** i com va passar de Magisteri a la recerca. Ella explica que el seu amor per la lectura va néixer a les **biblioteques de la Caixa i municipal d’Inca**, que la van obrir a mons nous. A l’hora de triar estudis, escull **Magisteri** perquè li agraden els infants, són estudis curts i volia independència econòmica, però ja amb la idea clara de seguir estudiant.

Caterina detalla el seu pas per la docència: després de Magisteri, al curs següent ja es matricula a **Filologia** (en aquell moment Hispànica amb secció de català). Passa **nou anys com a mestra de primària**, etapa que valora profundament. Explica l’emoció d’haver fet recentment el **pregó de Biniamar**, darrer poble on va ser mestra, amb la presència dels antics alumnes (ara adults) i dels seus fills. Creu que aquests anys li han donat una gran **capacitat d’explicar clar i de manera entenedora**, cosa que li reconeix molta gent.

Es parla de la **literatura infantil i juvenil (LIJ)**. Davant la idea que “només hi ha una literatura”, Caterina defensa que la LIJ **existeix com a camp propi**, perquè mou molts autors, il·lustradors, editorials i lectors. Subratlla que els **bons llibres infantils i juvenils agraden també als adults** (posa exemples com *El petit príncep* o les novel·les juvenils d’aventures del XIX). Explica que la seva **primera tesi** confrontava la **tradició rondallística** amb la LIJ contemporània (fins al 1992), i que aquests dos camins —rondalles i LIJ— sempre s’han anat alternant i retroalimentant en la seva recerca i docència.

S’aborda la recepció internacional de la seva obra. Caterina comenta la traducció al **castellà i al gallec** d’**Es peix Nicolau** i de **L’amic de paper**, i expressa la seva il·lusió en veure com els seus llibres travessen fronteres. Conta una anècdota amb el seu llibre publicat en **coreà** (*“Àngels Aran i les Marietes”*): l’edició coreana és més grossa, amb tapa dura, “fa més planta” que la catalana. Quan fa contacontes, porta totes dues versions i als infants els fascina l’**alfabet coreà** i el joc d’endevinar la llengua.

S’escolta un fragment de la **Suite Mallorca** de Baltasar Samper, reforçant l’homenatge musical al compositor. El presentador recorda el premi rebut per Mateu Corbera i el vincle amb l’**Institut d’Estudis Catalans**. Això dóna peu a la pregunta sobre què significa exactament ser **membre numerària** de l’IEC, per a un oient que no n’estigui al corrent.

Caterina explica que encara està **fent-se amb el funcionament intern** de l’IEC, al qual assisteix des del mes de maig. Aclara que l’Institut no és només el **diccionari i la normativa** (Secció Filològica), sinó que té altres seccions, com la **Històrico-arqueològica**, on ella pertany, amb historiadors de la literatura, de la prehistòria, de la música, etc., i seccions de geografia i ciències. A la seva secció s’hi treballa en **trobadors, literatura occitano-catalana medieval, Renaixença** i temes arqueològics. Recorda la figura de **Toni Riera Melis**, medievalista mallorquí recentment desaparegut, que fou vicepresident de l’IEC i secretari de la seva secció, i el cop que ha suposat la seva mort. També explica que ocupa el lloc que havia tingut el **Pare Massot**, i esmenta altres membres mallorquins com **Damià Pons** i **Joan Mas**.

Es tracta el tema de la **presència de dones** a l’IEC. Caterina reconeix que hi havia un desequilibri molt fort (aprox. **tres homes per cada dona**). Explica que darrerament s’han aprovat **normes estrictes** per corregir-ho: ara, per cada home que entra, hi ha d’entrar també una dona. Assenyala que la franja de més de 70 anys (membres emèrits) és majoritàriament masculina, perquè les dones han entrat més tard, mentre que a les edats més joves hi ha una presència femenina més gran. Ho vincula als **sostres de vidre** en la carrera investigadora, que fan que les dones arribin amb retard als espais de prestigi acadèmic.

El diàleg gira cap a la **narració oral**. Caterina es defineix com a **narradora / conte-contes**, termes que considera equivalents però amb registres diferents. Reflexiona sobre com s’ha trencat la **cadena de transmissió** de les rondalles: famílies més petites, padrins que viuen lluny o que duen una vida molt activa, i per tant menys espai per a les vetllades tradicionals de contes. Avui, comptar contes normalment implica tenir un **llibre a la mà**, fet que ella valora però que també modifica la relació amb la tradició oral. Quan conta sense llibre, molts infants li demanen on és el llibre i si se’l sap de memòria.

Caterina analitza la presència de rondalles a l’escola. Observa que els contes es concentren a **infantil i 1r de primària**, mentre que a partir de 2n–3r quasi desapareixen, ofegats per la pressió del **currículum i els continguts**. Remarca que les **grans rondalles meravelloses** (com *Si no fos, no seria*, *Les tres taronges*, etc.) són adequades per als infants de **més de 6–7 anys**, de manera que hi ha una incongruència: s’intenten contar històries massa complexes als més petits i ja no es conten quan els nins són a l’edat idònia. En canvi, veu una clara millora a les **biblioteques municipals**, que han creat espais infantils atractius, amb bones col·leccions i una programació estable de **contacontes, titelles, ombres i petits espectacles**.

El tema torna a **Antoni Maria Alcover** i la seva tasca gegantina com a recopilador de rondalles. Caterina reconeix la seva feina però també remarca que va **“porgar”** per motius de moral sexual i religiosa, com havien fet molts folcloristes (des dels **germans Grimm** fins als recercadors catalans i espanyols). Explica que la rondalla eròtica i la de contingut més explícit s’ha recollit molt tard, i que, en canvi, als **països nòrdics** s’han fet reculls molt exhaustius, fins al punt que la pornografia actual hi queda curta. Malgrat tot, destaca que Alcover **no va tergiversar els arguments** de les rondalles, només els va suavitzar o censurar passatges, cosa que considera que l’honora. Recorda que les rondalles mallorquines inclouen **incest, violacions, maltractaments i situacions sexuals complexes**, cosa que evidencia que no eren pensades només per a infants.

Caterina explica l’origen probable del mot **“rondalla”**: vindria de la manera d’estar **“en rodona”** entorn del narrador quan s’escolta una història. Subratlla que és un terme **pròpiament català**, ja que altres llengües romàniques no tenen una paraula única per al conte popular i han de recórrer a perífrasis (*cuento popular tradicional, cuentos de viejas, contes de fées, fairy tales*). En català, en canvi, la paraula **rondalla** permet destriar clarament entre **conte popular tradicional** i **conte literari d’autor**.

En paral·lel a la discussió sobre rondalles, Caterina parla dels **equipaments de recerca**: el **Grup d’estudis etnopoètics** (Societat Catalana de Llengua i Literatura), que va dirigir entre 2007 i 2014 i que actualment arriba a la seva **20a trobada**, celebrada a **Formentera**. Explica que el grup suma uns **113 membres** entre professors universitaris, doctorands, mestres de primària i professors d’institut, amb perfils de **filologia, musicologia, filosofia, pedagogia**, etc. També esmenta la seva participació en projectes de la **Universitat Rovira i Virgili**, la **Universitat de Santiago de Compostel·la** (projecte sobre literatura infantil i juvenil del marc ibèric i països sud-americans) i la **Universitat de València** (enfocament didàctic).

Es comenten els llibres **Les rondalles de sa Pobla** (Premi Alexandre Ballester 2024) i **Les llegendes de l’Arxiduc** (Premi de Manacor). Caterina explica que són fruit de **7–8 anys de recerca** sobre el corpus de rondalles recollides per l’**Arxiduc Lluís Salvador** a finals del segle XIX. Detalla que ha pogut resseguir molt bé **com es va fer aquesta recopilació**, cosa poc habitual en folclorística, i que el conjunt suma **169 rondalles**. Remarca que aquestes rondalles són **anteriors, per poc, a les de Mossèn Alcover**, com una mena de “foto finish” de qui arriba primer.

Per tancar l’entrevista, el programa demana a Caterina un **consell per viure millor**. Ella recorre a una **anècdota rondallística**: el rei pregunta a l’abat de la Real per què ell està gras i tranquil mentre el rei és prim i nerviós. L’abat respon que no té tants maldecaps i que el rei els ha de saber **“prendre per l’embocadura”**. Caterina interpreta aquesta imatge com la necessitat de **relativitzar els maldecaps**, llevar importància a allò que no n’ha de tenir i centrar-se en allò important, fent les coses amb **espai, tranquil·litat i perseverança**. El programa acomiada la convidada i avança el retorn d’El Crepuscle l’endemà a les nou del vespre.