Transició a la vida adulta i infants vulnerables

El presentador d’**El Crepuscle** fa la introducció habitual, juga amb la numeració d’episodis i conversa informalment amb en **Biel** i **Maria Antic** sobre la setmana laboral de quatre dies. Anuncia que el programa d’avui tractarà sobre **educació** i **transició a la vida adulta**, avançant que hi haurà un convidat especialista en el tema.

S’introdueix el convidat, **Pere Lluís Oliver**, doctor en Ciències de l’Educació amb una tesi sobre *el procés de transició a la vida adulta dels joves en centres de protecció de menors*. Es detalla la seva trajectòria com a professor de **pedagogia social** a la **UIB** i la seva experiència en l’àmbit dels **serveis socials** i la **protecció de menors**. S’explica que la conversa anirà més enllà de l’educació escolar, incloent protecció de la infància i gestió de programes socials.

Es completa la presentació biogràfica d’Oliver, subratllant la seva experiència en serveis socials i competència familiar. A continuació es dona pas a una peça d’**Isles in Gaza**, que el convidat ha triat. Després de la cançó, Oliver explica per què li agrada el grup i situa la seva descoberta en el context musical dels anys 80, remarcant l’evolució del grup i el seu interès per sonoritats atmosfèriques i electròniques.

El presentador demana com s’origina la vocació d’Oliver. Ell relata que arriba a **ciències de l’educació** de manera casual, dubtant entre filosofia, psicologia i literatura. Explica com, després de suspendre Formació de l’Esperit Nacional, passa temps a la universitat, entra a classes diverses i finalment decideix provar pedagogia. Recorda professors d’institut que el marquen, com una professora que li anima l’escriptura, i comença a veure l’educació com una forma de **canviar coses** en la societat.

Oliver situa la seva formació en el context de les **setmanes de renovació pedagògica**, revistes i escoles d’estiu dels anys 70-80. Relata com s’implica en aquests moviments i com això reforça la idea de l’educació com a eina de transformació social. També explica els seus inicis a la **coral universitària**, l’engany amistós de Climent Picot amb les cançons dels Beatles i el seu vincle amb la música clàssica (Mozart) a través de la mare de Maria. Es reflexiona breument sobre fins a quin punt l’educació ha servit per canviar persones i la concepció de la **família**, destacant el paper de la **pedagogia social** i l’educació no formal.

S’explica l’origen de l’**Escola de Treball Social**, inicialment vinculada a l’Església i gestionada per un **patronat** format per Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca i Càritas. Oliver descriu una escola **molt diferent** de les actuals: organitzada de forma **assembleària**, amb igualtat de vot entre professorat i alumnat, forta influència progressista i decisions simbòliques com que la secretària cobrés igual que el director. Recorda un alumnat molt implicat i un professorat motivat, i que ell hi arriba com a músic jove, tocant amb **Cucorba**, combinant guitarra i docència.

Es repassa la trajectòria d’Oliver en la **gestió pública**: director del **Llar del Menor** (1990-1997), responsable de serveis transferits de protecció de menors i de planificació al Departament de Serveis Socials del Consell. Relata com, a mitjan anys 80, un grup de professors de l’Escola de Treball Social rep l’encàrrec de **planificar el desplegament dels serveis socials** a Mallorca, elaborant mapes i models que després el propi Consell els demana implementar. Oliver passa així de la universitat a la **feina directa amb serveis socials** i infància, especialitzant-se també en delinqüència juvenil.

Oliver descriu la relació complexa amb la política en aquells anys. Rememora comentaris que minimitzaven els serveis socials (*“això abans ho feien les monges i els capellans”*), però també com, inicialment, els **tècnics tenien molt de pes** perquè ningú sabia ben bé què eren els serveis socials. Explica el tancament de la **Llar de la Infància** (macrocentre) el 1986 i la creació d’una xarxa de **set centres petits** en xalets de Palma i una unitat de primera acollida. Cita que l’acord de ple justificava la mesura amb “les darreres troballes científiques”, que en realitat eren estudis de **Bowlby** dels anys 60 sobre vincle afectiu i dany dels macrocentres.

Oliver detalla una tensió central de la seva gestió: la necessitat de **formar els joves en gestió de diners** xocava amb les **rigideses administratives**. Volien que els infants sabessin d’on venia el menjar i aprenguessin a administrar un pressupost, cosa que exigia disposar de **doblers en efectiu** per als educadors de cada centre. La burocràcia, però, dificultava tenir diners en caixa i obligava a tràmits lents. Explica que, davant de retards en els pagaments, els educadors fins i tot amenaçaren de dur els nins a la porta del **Palau Reial** per protestar, il·lustrant el xoc entre projecte pedagògic i normes administratives.

Maria Antic demana com ha evolucionat el perfil dels infants acollits. Oliver recorda la figura del **“nin clau”** dels anys 80 (infant que torna sol a casa amb la clau al coll perquè els pares fan feina a l’hostaleria, cuina i es gestiona tot sol) com a resultat de l’estacionalitat i l’estrès laboral. A partir dels 2000, destaca l’augment dels anomenats **“menors estrangers no acompanyats”**, terme institucional que no li agrada però que reflecteix una realitat: joves migrats sense família que cerquen feina per enviar diners a casa o estabilitzar la seva situació a altres països europeus. Subratlla que, segons la **Convenció dels Drets de l’Infant**, no es pot discriminar per origen, i que això ha afegit una pressió important a un sistema de protecció ja tensionat.

Es connecta directament amb la tesi d’Oliver sobre **transició a la vida adulta** dels joves tutelats. Explica que el més angoixant per a un adolescent en un centre és **no saber el seu futur**: si podrà tornar a la família o es quedarà al centre fins als 18 anys. Hi ha casos excepcionals de joves que demanen quedar-se fins a la majoria d’edat per poder estudiar. La **reforma legal de 2015** introdueix l’obligació d’un **pla de permanència** que prioritza la **recuperació de la família** quan és possible i, si no, planifica l’estada fins als 18 anys. Quan es constata que un jove romandrà al centre, es comença un procés de **preparació per a l’emancipació**: alguns centres creen **pisos de transició**. Oliver explica el model **Soprotec** que impulsà: dos anys abans dels 18, cita el jove al seu despatx, amb equip tècnic i educador, i s’obre una conversa franca sobre estudis, feina i futur. Aquest “compte enrere” genera sovint **estrès, insomni, fugues i conductes de crida d’atenció**. Des de 2015, a Balears existeix una **ajuda econòmica fins als 25 anys** (renda social garantida) per a qui ha estat almenys un any tutelat, així com **pisos d’emancipació**, tot i que insuficients i molt condicionats per la **crisi d’habitatge**. Oliver cita estudis que mostren la **soledat i la manca de xarxa social** com a principals problemes dels joves extutelats.

Sona **“La cura”** de **Franco Battiato**. Oliver explica que segueix Battiato des de 1981 i considera aquesta cançó una de les millors de la història de la música lleugera. Destaca que va ser escrita amb un filòsof nihilista, tot i que Battiato es definia com a sensitiu i espiritual, i recorda un concert seu a Calvià als anys 80, que considera memorable. La música serveix de pausa emotiva abans de reprendre la discussió sobre l’acompanyament dels joves extutelats i el suport que reben o no en l’etapa adulta.

Es reprèn el tema dels **joves extutelats**. Oliver comenta que alguns tornen a casa dels pares un cop són majors d’edat. Aclara que, segons la normativa vigent, si tornen a viure amb la família **perden el dret a l’ajuda econòmica**, perquè el legislador pressuposa que, si la família els pot acollir, també pot sostenir-los econòmicament. Oliver qüestiona aquesta lògica, perquè moltes vegades **tornar a la família no és la millor opció**, i considera discutible retirar automàticament el suport. També introdueix el seu paper com a **vicepresident del comitè UNICEF Balears**, peça que permet enllaçar amb la dimensió internacional i política de la protecció de la infància.

Oliver explica el funcionament d’**UNICEF**. A nivell internacional, es centra en **defensar la Convenció dels Drets de l’Infant** i en programes de **salut, vacunació i alimentació** a països amb greus necessitats. Des d’Amsterdam surten constantment **contenidors de vacunes i menjar**. A Espanya, el comitè estatal és un dels que **més aporta al món** per càpita: la recaptació de socis i campanyes (com curses ciclistes, col·laboracions amb hotels o el tren de Sóller) es destina a UNICEF Internacional, sovint amb projectes finalistes (per exemple, a Senegal). A **Balears**, UNICEF **no presta serveis directes**, sinó que es dedica sobretot a **sensibilització i incidència política**: jornades amb l’IMAS sobre infància vulnerable, col·laboració amb parlaments i governs per impulsar **PNL, pactes contra la pobresa infantil i mesures en favor dels drets dels infants**. També explica que hi ha una estructura mínima de personal remunerat (dos tècnics), mentre que la resta és voluntariat.

Oliver aborda la relació amb els **partits polítics**, especialment en un context d’auge de forces que criminalitzen els **menes** i qüestionen organismes com les Nacions Unides. Aclara que UNICEF manté una **neutralitat formal** i no pot entrar en conflicte obert amb cap grup, per mandat intern. Tot i això, reconeix que és difícil trobar consensos quan alguns partits **no volen participar en dinàmiques de cooperació al voltant de la infància**. En l’àmbit jurídic, subratlla que els **tractats internacionals**, com la **Convenció dels Drets de l’Infant**, tenen **rang superior a la Constitució** espanyola. Això significa que qualsevol ciutadà pot **invocar articles de la Convenció davant un tribunal**, i l’Estat està obligat a aplicar-los, canalitzats a través de la llei orgànica de protecció jurídica del menor, la reforma de 2015 i la llei autonòmica de 2019. Adverteix, però, que **l’aplicació depèn molt de cada jutge** i que hi ha encara una distància entre teoria jurídica i realitat.

Es parla del paper d’Oliver en el **Consell de Direcció dels Anuaris de l’Educació i la Joventut** i del grup d’investigació **GIFES**. El presentador lamenta que la informació rigorosa d’aquests anuaris tingui menys ressò que opinions d’**influencers** o continguts virals. Oliver coincideix i afirma que tot allò que sona a **pobresa, conflicte i misèria** té menys atractiu mediàtic que altres temes més “brillants”. També assumeix una part de **responsabilitat** de la comunitat acadèmica per no saber **comunicar** prou bé. Defensa la **importància de la recerca social**, perquè l’“objecte d’estudi” —famílies, valors, cultura, problemes socials— canvia ràpidament. A diferència d’un element químic, que manté la mateixa estructura atòmica, les famílies i els contextos varien cada dècades i exigeixen investigació constant. Sense aquesta recerca, no es pot comprendre bé la **pobresa infantil, el maltractament o els abusos sexuals**. Apunta que a Balears, tot i una lleu millora dels indicadors, **1 de cada 3 infants està en risc de pobresa**, i que hi ha famílies on **tots dos progenitors treballen i segueixen essent pobres**.

Oliver relaciona l’augment de la **pobresa infantil** amb canvis en el mercat laboral. Recorda que la crisi del 2007-2008 i la **reforma laboral** van generalitzar contractes molt precaris (com minijobs o contractes de dues hores renovables setmanalment). Explica el cas d’una alumna amb un contracte de 2 hores a la setmana renovable cada setmana, que no apareix a les estadístiques d’atur, tot i viure una situació econòmica inviable. Paral·lelament, considera que el funcionament de l’economia durant la pandèmia i la recuperació turística només s’explica, potser, per una **economia submergida** que ell no domina, però que intueix. En qualsevol cas, el resultat és que hi ha **treballadors pobres**: famílies amb feina formal però ingressos insuficients. Elements com la càrrega física de professions molt feminitzades (p. ex. camareres de pis, amb alt percentatge de problemes d’esquena i medicació) exemplifiquen com la **precarietat laboral** impacta directament en el benestar familiar i, indirectament, en la vida dels infants.

A petició de Maria Antic, Oliver fa un diagnòstic del **sistema educatiu balear**. El qualifica de **molt complex**, amb problemes estructurals profunds. Recorda que l’**abandonament escolar prematur** va arribar al **43%** en el moment més crític (gairebé la meitat de l’alumnat de secundària marxava abans d’hora), després va baixar fins a l’11% i ara torna a situar-se al voltant del 20%. Les proves **PISA** han mostrat resultats pobres i, fins i tot, en una edició no es va poder avaluar Balears en comprensió lectora per problemes metodològics. Un element clau és la **gran diversitat** a les aules: prop d’un 20% d’alumnat estranger i concentracions de vulnerabilitat en determinats centres. Els estudis indiquen que fins a un 20-25% de diversitat és manejable amb suports, però més enllà d’això la tasca docent es torna molt difícil. Oliver insisteix que **el professorat de Balears no està pitjor format** que el del País Basc; el problema és la combinació d’un **model econòmic que no demana mà d’obra qualificada**, un **infrafinançament crònic** (les competències educatives arribaren mal dotades i encara no s’ha arribat a la mitjana estatal), i una estructura complexa de l’alumnat. Sobre la LOMLOE, considera que el model d’**individualització de l’aprenentatge** és interessant en teoria, però inviable sense **més docents per aula** i recursos suficients.

Oliver aprofundeix en la **relació entre famílies i escola**. Explica que els estudis del 2009 sobre eficàcia del sistema educatiu a secundària (encàrrec del Parlament, ampliant un informe previ de Gregori Crespí) ja mostraven una situació preocupant. Distingia tres perfils de famílies: les que **donen suport i valoren** la feina docent (millor escenari possible), les que **qüestionen i desconfien** del sistema per motius ideològics o culturals, i les que **deleguen gairebé tota la responsabilitat educativa** a l’escola. Relata l’anècdota d’una mare que acudeix al director per demanar què fa l’escola perquè el seu fill no intenti robar cotxes; admet que això revela **una renúncia, conscient o no, a exercir la responsabilitat parental**. Aquesta delegació extrema pot arribar a ser considerada **negligència o maltractament per omissió**. Afegeix que moltes famílies també tenen **mancances competencials** (no saben com educar amb les noves tecnologies) i **condicions objectives difícils** (jornades laborals llargues, estacionalitat turística), que els impedeixen atendre adequadament els fills.

S’aprofundeix en el problema de les **pantalles i els mòbils**. Oliver cita els **policies tutors de Manacor**, que identifiquen el mòbil com el principal problema entre infants i joves. Les famílies, que no han crescut amb aquests dispositius, es troben desbordades i sense eines clares per regular-ne l’ús. Subratlla que el potencial d’un smartphone és molt superior al d’una televisió, tant per al bé com per al mal. El debat deriva cap al **model econòmic** i la seva relació amb l’educació. Oliver explica que a Balears, durant l’època de boom immobiliari, molts adolescents deixaven l’institut per feines relativament ben pagades a la construcció o al sector turístic, amb sous de 800-900 € i una moto, especialment en zones d’oci. En canvi, al **País Basc**, el teixit industrial fa evident que sense estudis **no hi ha feina en la indústria**, i això condiciona les expectatives. Es parla de la **formació professional dual**, molt exitosa a Alemanya, però que a Balears no ha arrelat prou, probablement per manca d’implicació empresarial, incentius o planificació conjunta. Oliver recorda un cas a Catalunya on empreses demanaven perfils concrets (conductors de maquinària pesada, tècnics amb combinació d’electromecànica i informàtica) i oferia una carta de formació gairebé a mida, però això obria també un debat sobre fins on adaptar l’educació a les **demandes del mercat**.

En el tram final, el presentador demana a Oliver un **consell per viure millor**. Ell respon que cal **pensar bé quan es diu “sí” i quan es diu “no”**, i sobretot **aprendre a dir “no” quan és necessari**, reflexionant sobre què implica cada decisió. Com a darrera peça musical sona **“Testament” de Marala**. Oliver aprofita per denunciar la **injustícia** que tres artistes de tant talent (Clara Fiol, Sandra Monfort i Selma Bruna) **no puguin viure de la seva música**, tot i la seva qualitat i formació, i ho posa com a exemple de **precarietat cultural** i de la manca de visibilitat per a propostes musicals d’alta qualitat. El programa es tanca amb agraïments al convidat i a l’equip, i l’anunci de la propera emissió d’El Crepuscle.