Xarxes, aigua potable, tatuatges i cultura pop

El presentador celebra que El Crepuscle arriba a l’episodi 2150 a Ona Mediterrània. Presenta les seccions del programa: **Vida intel·ligent** (amb Maria Antic, dedicada avui a xarxes socials i menors), un **espai de ciència** amb Biel (aigua, tatuatges i potser ronyons) i **El sentit de la vida** amb Joan Roca (despedida, temps nou i carta d’amor a una mare). Es dona crèdit a la producció i al control tècnic.

Maria Antic i el presentador comenten la nova **prohibició a Austràlia** que impedeix a menors de 16 anys utilitzar TikTok, Instagram, Facebook, YouTube i altres xarxes. Expliquen que les plataformes han d’eliminar tots els comptes de menors i plantegen dubtes pràctics: **com saber l’edat real** si només es demana una data de naixement? Es parla de la possibilitat d’usar **intel·ligència artificial** i selfies biomètrics, tot i que són sistemes vulnerables i potencialment intrusius. Justifiquen la mesura com a **protecció de la infància**, atesa l’exposició massiva a violència, sexe i assetjament i l’impacte sobre l’ansietat i el risc de suïcidi. S’estableix un paral·lel amb les **franges d’edat** en cinema i videojocs, i es critica que a les xarxes hi hagi “barra lliure”. També es discuteix el risc que, suprimint xarxes populars, els adolescents migrin a **espais menys controlables**. S’analitza el **paper del negoci de les dades**: les plataformes viuen de les dades dels usuaris (menors inclosos), i les **multes de 30 milions** semblen irrisòries per aquests gegants. S’aporten exemples de **picaresca digital** (Chromebooks escolars utilitzats per veure el Mundial malgrat els filtres) i s’assenyala que els menors gairebé **no miren televisió**, sinó contingut a la carta i influencers. Es debat el paper del **control parental** (eficaç només si el jove hi col·labora) i s’assenyala WhatsApp com a **xarxa social de facto** (grups, canals, difusió de vídeos violents i assetjament). Es comparen les iniciatives d’altres països (Nova Zelanda, Àsia) i la situació espanyola, on la regulació sobre edats d’accés a xarxes encara està en tramitació. Es critica la incoherència d’un sistema que tolera **publicitat massiva d’apostes esportives** mentre proclama protegir la joventut.

Breu pausa amb falques d’Ona Mediterrània: s’emet una falca humorística sobre “La palmesana” i es recorda que l’emissora existeix gràcies al suport de les persones **sòcies**, animant l’audiència a associar-se per fer créixer Ona Mediterrània.

Biel obre la secció científica parlant d’**aigua**. Es menciona una **alga tòxica invasora** que amenaça el Gorg Blau i es connecta l’aigua amb **conflictes geopolítics**: control de recursos en el conflicte Israel–Palestina i dependència de l’aigua canadenca als EUA. També s’apunta que infraestructures d’**intel·ligència artificial** necessiten molta aigua per refredar-se, cosa que augmenta la pressió sobre el recurs. Es planteja quina és l’aigua **més ecològica** (es destaca l’aigua de pluja) i la **millor per beure**. Tradicionalment s’elogia l’aigua de pou, però Biel defensa que, des del punt de vista de **salubritat i control**, l’aigua de l’aixeta és **més segura** que la majoria d’aigües embotellades, perquè està subjecta a **anàlisis diaris** per normativa. En canvi, l’aigua embotellada es controla per **lots** i pot portar analítiques de fa anys. Es debat el problema dels **dipòsits comunitaris** a les teulades, sovint plens de bacteris si no es mantenen. Es discuteix la necessitat real d’aquests dipòsits avui (alternativa: bombes de pressió i comptadors individuals). També es parla del **gust de l’aigua** (calç, sal), de la proliferació d’aigües de **mineralització dèbil** –criticades perquè “els han tret lo bo”– i de les diferències de sabor entre marques i sistemes (grifó, descalcificador, osmosi). Es qüestionen les **aigües premium** caríssimes i les “aigües tractades” que no són més que aigua de grifó filtrada i embotellada, sovint en plàstic. Es critica que alguns restaurants venguin **aigua de xarxa filtrada** amb marca pròpia, cosa il·legal perquè l’aigua de l’aixeta s’ha de servir **gratuïtament** si el client la demana. Finalment, es destaca l’impacte ambiental: a la UE només es recicla menys del 40% dels envasos d’aigua, i es llancen anualment **milions de tones de plàstic** als oceans.

Biel passa al segon tema científic: els **tatuatges**. Presenta un estudi conjunt de centres de Suïssa, Alemanya i Itàlia que ha tatuat **ratolins** amb tintes **negre, vermell i verd** (les més utilitzades i regulades a Europa) per estudiar-ne els efectes. Els resultats mostren **inflamació mantinguda dels ganglis limfàtics**, especialment els més propers a la zona tatuada. S’observa també una **alteració significativa de la resposta immunitària**, que afecta la **eficàcia de vacunes**. En el model de ratolí, alguns tipus de vacunació (com la de la covid) resulten menys efectius després del tatuatge, mentre que d’altres (com la grip) desencadenen una **sobrerreacció** del sistema immunitari. A nivell cel·lular, les **cèl·lules macrofàgiques** engoleixen partícules de tinta i acaben **morint**, cosa que altera la funció de defensa. Es veuen afectats els anticossos **IgG** i **IgM**, i els efectes són especialment intensos durant els dos primers mesos després del tatuatge. Les tintes **vermelles i negres** són les que generen les respostes més extremes; la verda també afecta però menys. Biel assenyala que **no és sorprenent** que el cos reaccioni a la introducció de pigments estranys dins la pell; la qüestió és si això deriva en **problemes greus de salut** a llarg termini. Es recorda que alguns **anestesistes** eviten posar epidurals a través de zones tatuades per no introduir tinta al sistema nerviós. Es contextualitza socialment: abans els tatuatges estaven associats a **mariners, presos i màfies asiàtiques**, mentre que avui hi ha esportistes i persones amb el cos gairebé completament tatuat. L’estudi posa en dubte la idea que tatuar-se sigui un acte **mèdicament neutre**, i es reclama més recerca específica en humans.

Entra Joan Roca amb la secció **El sentit de la vida**, que en aquest programa pren forma de **despedida i homenatge** a través de musicals i cinema. Es parla de la gira final de **Mar i cel** (Dagoll Dagom), que es presenta com “adeu per sempre” encara que es posa en dubte que ho sigui. Es recorden experiències personals d’haver-la vista a finals dels 80 a l’Auditorium de Palma i a Barcelona, amb l’escena icònica del vaixell i el final tràgic dels protagonistes. S’escolten fragments com “El mar és com un desert d’aigua” i “Per què plores, cristiana?”, i es comparen les diferents versions: la clàssica amb **Àngels Gonyalons** i **Carlos Gramaje**, el muntatge de 2004 al Teatre Nacional de Catalunya amb **Elena Gadel (Elena Delgado)** i Gramaje, i la versió actual filmada per al cinema amb **Anna Blanch** i **Alexis Pasqual**. Joan Roca expressa preferència per la versió de 2004, que considera musicalment i dramàticament superior. La conversa deriva cap a **Els Miserables**, considerat per ells el **millor musical** per damunt d’El fantasma de l’Òpera. Es menciona la nova producció a Madrid (on Alexis Pasqual fa de Cosette) i es fa sonar “Stars” de la versió cinematogràfica, cantada per **Russell Crowe** (Javert). Es debat si Javert és realment un “dolent” o un home esclau de la llei. També es comenta l’arribada d’**El fantasma de l’Òpera** a Palma, per al qual diversos tertulians ja tenen entrades. Finalment es parla de la pel·lícula **Nuremberg**, amb especial atenció al personatge de **Hermann Göring**, al jutge i al psiquiatre (interpretat per **Rami Malek**). Es fan comentaris irònics sobre com actuaria el Tribunal Suprem espanyol davant criminals d’aquell calibre. La secció s’encamina cap a un **final emotiu**, amb l’anunci d’un “final feliç en forma de carta d’amor filial a una mare”: una cançó del disc *Relats* (2007) d’un grup de rock català amb **Salvador Asero** com a vocalista, presentada com a homenatge a la pròpia mare i a totes les mares, que clou el programa amb un to tendre i reflexiu.