El Futbol com a Negoci: Identitat, Estratègia i Globalització

Els locutors presenten l’episodi de FutbolXat a Ona Mediterrània, saluden l’audiència i introdueixen el convidat, Xavi Ginesta, professor de la Universitat de Vic. Expliquen que parlaran poc del Mallorca a nivell estricte i molt del **futbol com a negoci**, de la Superlliga i dels canvis de model que estan allunyant l’aficionat tradicional.

Es defineix el fil conductor del programa: el **canvi de model del futbol**, la sensació que l’espectador clàssic queda arraconat i el pes creixent del negoci. Avancen que també comentaran la Copa del Rei del Mallorca i el partit contra l’Osasuna, i obren línies telefòniques i WhatsApp per a la participació dels oients.

S’emet una peça musical. A la tornada, es marca l’hora i es concreta l’estructura: primer, comentari ràpid del **Mallorca a Copa i lliga**; després, debat ampli sobre **futbol i negoci** amb Xavi Ginesta.

Es desglossa el partit de Copa: victòria 2-3 del Mallorca contra el Numància, equip de Segona RFEF però amb un camp de nivell. Es critica una **primera part dolenta però resolutiva** i una **segona part molt fluixa**, amb dos gols encaixats a **pilota aturada** que evidencien manca de concentració. Malgrat les sensacions, es remarca que l’important és **passar ronda**.

Es remata l’anàlisi: el Mallorca fa un partit molt més complicat del que tocava davant un rival inferior. S’insisteix que la pilota aturada és decisiva “de sempre” i que el Mallorca mostra problemes estructurals d’atenció i solidesa. Es recalca que el fet positiu és ser al bombo del sorteig.

Debat sobre **Muriqi**, tercer màxim golejador de la lliga amb 8 gols. Es posa en valor la qualitat dels seus gols, sobretot el segon amb cama dreta, però s’introdueix la idea que **no tots els gols tenen el mateix valor**: aquests no han aportat tres punts decisius, sinó empats o punts parcials. Es compara amb grans golejadors (Mbappé, Cristiano) i s’apunta que el problema real és de **fragilitat col·lectiva** quan l’equip deixa escapar avantatges.

Es dissecciona el partit contra l’Osasuna: el Mallorca guanya 2-0 fins al 82’ i acaba empatant 2-2 al 93’ en una jugada d’estratègia. Es qüestiona el rendiment defensiu de Boiomo però es reconeix que és bon jugador. Es recullen percepcions d’aficionats que “ja veien venir” l’empat, s’insisteix en la **debilitat mental** de l’equip i es fa un paral·lel amb el **Barça actual**, que també pateix molt per tancar partits. Es recorden generacions de culers que han crescut només amb un Barça guanyador i ara viuen un desencís fort.

Es contrasta l’aficionat del Barça de dècades sense títols amb les generacions que només han conegut èxits (des de Rijkaard i Guardiola). Es recorda la final de Sevilla contra l’Steaua i llargues etapes sense lligues. En paral·lel, es repassa la trajectòria del **Mallorca**, que molts joves perceben com a club de Primera, tot i que històricament ha jugat més a Segona, Segona B i Tercera. Es posa el focus en com canvia la **consciència de generació** segons l’època en què t’has fet aficionat.

Es parla del **Girona**, club amb molta història de patiment a Tercera i Segona B, i de com l’arribada del **City Football Group** i la classificació per **Champions** han canviat la seva dimensió. Es planteja el debat sobre quin és realment el **segon equip de Catalunya**: per història ho és l’Espanyol, amb moltes més temporades a Primera, però la projecció recent del Girona ha sacsejat aquest relat.

Ginesta destaca la feina de l’**Espanyol** des del punt de vista professional: bons resultats en **abonaments**, estratègies per reforçar l’**engagement** amb la massa social i l’arribada d’un nou propietari (Allan Pace) que pot tenir més visió de negoci futbolístic que Chen Yansheng. Es recorda que l’Espanyol visita Palma per jugar Copa contra l’Atlètic Balears.

Petita deriva al debat del **Baló d’Or**: es recorda l’any que el va guanyar **Cannavaro** pel Mundial de 2006 i es compara amb **Beckenbauer**. S’interroga què vol dir “millor jugador”: només golejador, o també defensor i organitzador? Es planteja que Cannavaro, tot i el seu Mundial excel·lent, no seria avui central per al City de Guardiola i que no ha estat ni el millor central de la història del Madrid.

El programa fa una aturada breu amb falques i música abans d’entrar de ple al bloc central sobre **futbol i negoci**.

En tornar, es menciona el proper partit del Mallorca al camp de l’**Oviedo** i es recorda que el club asturià té més temporades a Primera que el Mallorca, tot i haver passat 25 anys fora de l’elit. Es fa un recorregut pels grans noms que han jugat a l’Oviedo (Prosinèčki, Onopko, Oli, Berto, Carlos, etc.). A partir d’aquí, Ginesta destaca la potència de la **Segona Divisió (Lliga Hypermotion)**, plena de clubs històrics: Las Palmas, Racing de Santander, Zaragoza, etc., molts amb més anys a Primera que el mateix Mallorca.

Es presenta el llibre de Xavi Ginesta sobre el **FC Barcelona, història, política i identitat** (coescrit amb Jim O’Brien i Jordi de San Eugenio). Ginesta explica que l’objectiu és fer una reflexió crítica sobre el Barça **més enllà del futbol**, analitzant-lo com a **associació** inserida en la societat catalana i com s’ha vist afectada per la **globalització**. Es repassen els valors fundacionals fixats per **Gamper** el 1908 (catalanitat, universalitat, democràcia i club multisportiu) i es planteja la pregunta clau: com manté el Barça aquests valors mentre ha de comportar-se com una **multinacional de l’entreteniment**? Ginesta argumenta que a curt termini no cal que el Barça deixi de ser associació, però sí que ha d’assumir dinàmiques de gran corporació per competir.

S’aprofundeix en el xoc entre **soci local** i **seguidor global**. El Barça té uns 150.000 socis però centenars de milions de seguidors arreu del món, que en general es preocupen poc per la catalanitat i molt pels **títols** i les grans estrelles. Aquests seguidors esperen un producte equiparable al d’una franquícia de l’NBA. Ginesta remarca que el repte és mantenir els valors històrics mentre es dona resposta a aquesta demanda planetària d’**entreteniment esportiu**.

Ginesta exposa el cas d’estudi de la **gira del Barça als EUA** vinculada a l’acord amb UNICEF i l’obertura de l’oficina a Nova York. Analitzant unes 170 notícies internacionals del període, constaten que la premsa mundial **no destaca la singularitat associativa del club**: el tracta com una **franquícia esportiva** més. A més, el propi Barça no va fer gaire esforç per explicar que és un club de socis; estratègicament li convenia **semblar-se a una franquícia NBA/NFL** per posicionar-se millor al mercat nord-americà.

S’analitza l’episodi de l’**1 d’octubre de 2017**: molts aficionats locals demanen **cancel·lar el partit** per coherència amb la situació política i la repressió policial, mentre que dins el vestidor hi ha jugadors que insisteixen a disputar-lo per deure esportiu i contractual. Ginesta ho presenta com a exemple clar de tensió entre **identitat local, valors democràtics i exigències del negoci global** que envolta el club.

Els locutors traslladen el debat al **Mallorca**: perceben una **manca d’identitat** i de treball per captivar el públic local. Recorden que el club ja no és una societat esportiva tradicional sinó propietat d’un inversor americà. Es contrasta aquesta realitat amb els pocs clubs de LaLiga que encara són de socis (Barça, Madrid, Athletic, Osasuna). Es planteja si aquest model de **club de socis** pot seguir sent **competitiu** davant franquícies globals com City o PSG i grans clubs com Liverpool.

Ginesta aporta dades (Bloomberg, 2023) sobre el **tipus de propietat** als clubs de les cinc grans lligues europees: predominança d’**inversors privats**, presència reduïda de clubs de **socis**, creixent pes dels **fons d’inversió** i sobretot dels **fons sobirans** de l’Orient Mitjà. Es destaca que el **Mallorca** i l’**Espanyol** formen part del grup de 17 clubs amb capital americà. Aquesta radiografia mostra que Barça i Madrid competeixen en un **ecosistema altament financeritzat i globalitzat**.

Es posa el focus en els clubs vinculats a **fons sobirans**, que per a Ginesta són els que provoquen un veritable **“dopatge” de la indústria**: el Paris Saint-Germain trenca l’equilibri competitiu de la lliga francesa; el Newcastle depèn del príncep hereu saudita; el Manchester City està connectat a Mubadala, fons sobirà d’Emirats Àrabs. Ginesta assenyala la paradoxa que mentre la Premier investiga el City, Mubadala signa un **acord estratègic amb el govern britànic**, mostrant la intersecció entre **geopolítica, economia i futbol**.

Es recull la percepció d’alguns que el **Real Madrid** també té un tipus de suport “d’Estat” via requalificacions urbanístiques (Valdebebas) i operacions patrimonials que salven els comptes. S’analitza com **Florentino Pérez** ha estat pioner en l’ús de “palanques” i com arriba a plantejar davant els compromissaris una eventual **transformació del club** en un model amb participació privada similar al del Bayern. Ginesta diferencia aquest model del **50+1 alemany**, on grans empreses locals (Allianz, Adidas, Audi) són sòcies però el control continua sent bavarès.

Debat sobre si el Barça hauria d’avançar cap al **model 50+1**. Ginesta respon que només tindria sentit si l’**economia catalana** fos capaç d’omplir aquest 49% amb **grans empreses locals** compromeses amb el territori, com passa a Baviera. En canvi, si el 49% acabés en mans d’investors asiàtics o americans amb capacitat d’imposar canvis en la **narrativa i l’estratègia del club**, ell s’hi oposa com a soci. Subratlla que la clau no és tant el tipus de propietat com la **governança i la responsabilitat econòmica**.

Es planteja fins a quin punt la irrupció de capitals globals genera **desarrelament** dels seguidors tradicionals. Es menciona el cas del **Manchester United**, on una part de l’afició es distancia del club oficial i crea un equip alternatiu. Ginesta observa que a Barcelona hi ha un **auge dels clubs de barri** (Sant Andreu, Europa), que recuperen públic gràcies a un futbol més **proper i identitari**. Apunta que molts propietaris forans no entenen que el futbol europeu és, sobretot, **relament territorial i sentiment**.

Ginesta formula la seva teoria de futur: el futbol anirà cap a un **doble sistema**. Per una banda, un **futbol de barri**, de categories modestes (Tercera, Segona RFEF), on la gent anirà a buscar la **“veritable” essència futbolística**. Per l’altra, un **futbol d’elit** (Barça, Madrid, futurs clubs de Superlliga o Champions) que la gent consumirà com a **producte d’entreteniment global**, igual que la Super Bowl. El vincle emocional amb el Barça o el Madrid seguirà existint localment, però el que produiran aquests clubs serà, sobretot, **espectacle mediatitzat** per alimentar la indústria audiovisual.

Es torna al **Mallorca** per exemplificar el xoc entre **producte esportiu** i **producte d’entreteniment**. Amb la reforma de **Son Moix**, el club aprofita per introduir elements de gestió nord-americana (túnel d’entrada espectacular, càterings, meet & greet, etc.), heretats de l’experiència de Phoenix dels propietaris. Ginesta recorda que, quan Colberg arriba al Mallorca, el primer que fa és intentar transferir el model **NBA/NFL** al club. La crítica és que molts propietaris veuen el club com una **franquícia** i no com un **actiu identitari**. Es posa en paral·lel l’exemple de l’**Espanyol**, on Chen Yansheng tampoc sembla haver entès del tot el pes sentimental i polític del club a Catalunya.

Es revisita el projecte de la **Superlliga Europea**, aturat en gran part per l’oposició de Downing Street i d’aficionats anglesos. Ginesta explica que el govern britànic veu la **Premier League** com un **actiu de projecció cultural** per al post-Brexit i, per tant, s’hi oposa frontalment. Alhora, el Paris Saint-Germain prefereix controlar l’**ECA** i mantenir el seu poder a dins del sistema actual, en lloc de sumar-se a la Superlliga. El cas il·lustra com els interessos d’**Estats, lligues i grans clubs** es creuen amb els dels aficionats.

Ginesta subratlla que el futbol i l’esport són, juntament amb els **informatius**, els últims grans **continguts de consum obligatòriament en directe**. L’emoció que generen no es pot traslladar igual a un consum en diferit ni a plataformes OTT. Per això els **drets audiovisuals** de l’esport tenen tant de valor i sostenen bona part del negoci de mitjans. Aquest fet explica, també, per què els clubs d’elit s’han transformat en **fàbriques de contingut d’entreteniment**, més que no pas en simples entitats esportives locals.

Es planteja el dilema: la **democràcia interna** del Barça, amb eleccions i canvi de juntes, és una riquesa o un llast per competir amb clubs governats de manera quasi autoritària? Ginesta matisa que el problema no és la democràcia en si, sinó **no saber-la gestionar**. Recorda que al Barça el **primer i l’últim any** de mandat sovint són anys perduts, com en política. Es parla de les eleccions de **Bartomeu** (2015), guanyades gràcies al triplet amb Luis Enrique, tot i que la seva gestió va deixar el club molt endeutat i amb una massa salarial desbocada. Laporta, en arribar, assumeix pèrdues massives per sanejar. Es planteja que el vot del soci hauria de ponderar més el **model econòmic i de governança** i no només els títols immediats.

Ginesta aporta dades de **valor de marca**: el Madrid s’estima en uns 1,9 bilions d’euros i el Barça en 1,5, xifres modestes en comparació amb Apple però que els situen al **top 3 mundial de clubs**. Argumenta que el Barça no necessita transformar-se en societat anònima per ser competitiu, sinó **gestionar-se professionalment**, controlar el **sostre de despesa** i explotar millor el seu potencial de negoci (Barça Studios, BLM, patrocinis digitals). S’assenyala que l’actual junta ha comès errors en l’elecció de socis estratègics i que els precandidats alternatius se centren en aquest tipus de qüestions econòmiques per criticar Laporta.

Ginesta explica la diferència entre gestionar al **Barça** i fer-ho al **Manchester City**. Segons Ferran Soriano, al City els propietaris del **City Football Group** només demanen **resultats econòmics** i no interfereixen amb ordres polítiques, a diferència del que pot passar amb propietaris qatarians. Aquesta llibertat executiva contrasta amb la pressió política i mediàtica de la presidència del Barça, on qualsevol decisió està sotmesa a escrutini de socis, mitjans i entorn. El missatge implícit és que la **governança professional i estable** és clau per competir en un mercat dominat per capitals d’Estat i grans fons.

En el tram final, Ginesta sintetitza que el Barça, agradi o no, **ja és una multinacional de l’entreteniment** i ha de pensar-se com a tal: produeix contingut esportiu per a una indústria audiovisual global i competeix tant amb altres clubs com amb gegants de l’oci. S’insisteix que el **cercle virtuós** és clar: només generant ingressos suficients es pot mantenir un equip competitiu davant clubs d’Estat i grans corporacions. El programa tanca amb una anàlisi del **repartiment dels drets televisius**: es comparen les xifres de Premier, LaLiga, Ligue 1, Bundesliga, Sèrie A i NFL, i s’explica el model de repartiment intern (molt més equilibrat a la Premier que a Espanya). Això ajuda a entendre per què **clubs petits de la Premier poden fitxar jugadors dels grans clubs espanyols**, i per què el descens a Segona és devastador a la Lliga. Amb aquest marc, es remarca que el futur del futbol estarà marcat per la **tensió entre negoci global i arrelament local**, un fil conductor que travessa tot l’episodi.