Futbol, negoci i clubs d’estat

Obertura de **FutbolXat** a Ona Mediterrània, identificació de l’emissora i presentació breu del programa esportiu amb Tolo Ramon i Joan Fortesa.

Es presenta **Xavi Ginesta**, professor de la Universitat de Vic. Es planteja el tema central: **cap on va el futbol com a negoci**, amb menció a la Superlliga i a la sensació de desconnexió de l’aficionat tradicional. Es anuncia que abans es comentarà el partit de Copa del Mallorca i el duel amb l’Ossasuna. Es donen telèfons i WhatsApp per a la participació dels oients.

Tram musical complet sense contingut analític. Serveix de transició abans de l’anàlisi futbolística.

Anàlisi del partit de Copa: el Mallorca elimina el Numància amb molts patiments. Es destaca que el camp i la gespa eren de molta qualitat i que l’equip va jugar amb un onze B/C. Es remarca la **primera part acceptable** i la **segona part molt dolenta**, on el Mallorca permet que el Numància entri al partit tot i el 0–2 al descans, i acaba classificant-se gràcies a un penal fortuït.

Debat sobre **Vedat Muriqi**, tercer màxim golejador de la Lliga. Es lloa el seu segon gol extraordinari amb cama dreta, però Joan matisa que aquests gols no han donat 3 punts sinó que s’han vist neutralitzats per remuntades rivals. Es posa l’accent en el valor dels gols que tanquen partits i en la fragilitat del Mallorca quan guanya.

Es dissecciona el partit de Lliga contra l’Ossasuna: el Mallorca guanya 2–0 contra un rival directe i acaba cedint un empat al descompte per manca de concentració a pilota aturada. Es comenten les sensacions de l’afició (patiment, debilitat mental percebuda) i es fa un paral·lel amb el **Barça** actual, també vist com a equip que no sap tancar partits i genera molta angoixa al seu entorn.

Ginesta parla de les generacions de seguidors del Barça: els que van viure la **final de Sevilla** i dècades sense lligues, i els que van créixer amb l’era guanyadora (2006 en endavant, Guardiola, etc.). Es remarca el **desencís espectacular** quan arriben les vaques magres a una afició acostumada a la victòria constant.

Es compara la percepció generacional del **Mallorca** (per als veterans és un club de Segona, fins i tot Segona B/Tercera; per als joves, un club de Primera) amb la del **Girona**, que ara juga Champions però té llarga trajectòria a categories inferiors. Es recorda que el Girona ha rebut el suport del **City Football Group** i es comenta que, històricament, el segon equip de Catalunya és l’Espanyol.

Ginesta defensa que, per història i temporades a Primera, l’**Espanyol** és el veritable segon club català. Explica que des de la Universitat de Vic mantenen una relació propera amb l’entitat i que el club està treballant molt bé l’**engagement amb l’afició** i la campanya d’abonaments. Es valora positivament el potencial del nou propietari Allan Pace en comparació amb Chen Yansheng.

Petita digressió: es comenta que Mbappé farà 50 gols però s’obre el debat de si ser golejador equival a ser el millor jugador. Es recorden casos com **Cannavaro** guanyant la Pilota d’Or 2006 com a central, i es qüestiona si tindria lloc en un equip actual de joc elaborat com el City de Guardiola. Es contraposen valors defensius, sortida de pilota i jerarquia tàctica.

Identificació horària (7 i quart) i anunci d’una petita pausa abans d’entrar al gran bloc: **futbol i negoci**.

En reprendre, es comenta el proper partit del Mallorca a **Oviedo** i es recorda que l’Oviedo té més temporades a Primera que el Mallorca, malgrat portar dècades lluny del gran públic. Es repassa la **força històrica de clubs de Segona** (Las Palmas, Racing, Zaragoza, Deportivo), remarcant que la Lliga Hypermotion és una competició molt potent.

Ginesta presenta el llibre sobre el **Futbol Club Barcelona** (història, política, identitat). Explica que el Barça és una peça clau de l’antic teixit associatiu català i que la globalització l’obliga a **integrar-se en el mercat mundial** sense perdre identitat. Es planteja la pregunta clau: pot continuar sent una **associació sense ànim de lucre** i alhora comportar-se com una **multinacional de l’entreteniment** per poder competir esportivament?

S’expliquen els **valors fundacionals** que Gamper fixa el 1908 (catalanitat, universalitat, democràcia, polisportivisme) i com xoquen amb les exigències actuals: títols, Champions i entreteniment per a **400 milions de seguidors globals**. Ginesta exposa que aquests seguidors internacionals no tenen gaire interès en la catalanitat del club, sinó en gol i espectacle.

Es relata el cas d’estudi de la gira del Barça als **Estats Units**: es monitoritzen unes 170 notícies de mitjans internacionals i es constata que **cap** destaca la singularitat associativa o identitària del club. Tota la premsa tracta el Barça com una **franquícia esportiva global**, comparable a una franquícia de l’NBA o la NFL. El mateix club tampoc fa gran esforç per comunicar-se com a entitat diferent: li interessa ser percebut com una gran marca d’entreteniment.

Ginesta recorda l’1 d’Octubre, quan molts **socis locals** volien que el Barça no jugués el partit en protesta, mentre una part del vestidor prioritzava **evitar sancions** i mantenir l’activitat esportiva. Aquest episodi il·lustra la tensió entre el **Barça identitari de proximitat** i el **Barça global-professional** que respon a altres lògiques.

Es trasllada el debat al **Mallorca**: els presentadors lamenten la **poca identitat** i la manca de treball del club per activar el producte local, atribuint-ho al fet que ja no és una societat esportiva sinó una propietat americana. S’apunta la diferència amb Barça, Madrid, Athletic Club i Osasuna, on els **socis són encara els propietaris**, un fet vist alhora com a punt romàntic i dubtós des del punt de vista competitiu.

Ginesta ofereix una **radiografia de la propietat** a les cinc grans lligues europees amb dades de 2023 (Bloomberg). Detalla el nombre de clubs en mans de milionaris privats, socis, fons d’inversió, fons sobirans, corporacions i accionariat disseminat, així com l’origen geogràfic del capital (local, europeu, nord-americà, Orient Mitjà, Àsia). S’explica que el **Mallorca** i l’**Espanyol** formen part dels 17 clubs amb propietari nord-americà.

Es qualifica l’entrada de **fons sobirans** i **clubs d’estat** (PSG, Newcastle, Manchester City) com una mena de **“dopatge” sistèmic**: trencament de la piràmide competitiva, capacitat d’invertir sense límits reals i confusió entre interessos polítics i esportius. Es descriu el cas del City i el fons Mubadala, que comparteix presidència i signa acords amb el govern britànic mentre el club és investigat per la Premier.

Els tertulians apunten que, d’alguna manera, el **Madrid** també té un “estat al darrere” mitjançant requalificacions urbanístiques i operacions a **Valdebebas** i als antics terrenys de la Castellana. Es recorda que Florentino Pérez ha obert la porta a una **entrada de capital privat** (model similar al Bayern) amb l’argument que ell va rescatar un club gairebé en fallida, i reivindica el dret a plantejar canvis de model de propietat.

Ginesta explica el **model 50+1** alemany, segons el qual els clubs han de mantenir almenys el 51% en mans de socis. Detalla el cas del **Bayern de Munic**, participat per tres grans empreses bavareses (Allianz, Adidas, Audi), que li aporten arrelament territorial i solidesa econòmica. Es debat si el Barça hauria de transitar cap a un model semblant, sempre que els socis corporatius fossin **grans empreses catalanes** i no inversors llunyans que condicionin la identitat del club.

Es planteja fins a quin punt els models de propietat actuals generen **desarrelament**. S’esmenta el **Manchester United**, on una part de l’afició va crear un club alternatiu; i a Barcelona, la pujada de clubs de barri com **Sant Andreu** o **Europa**, que recuperen públic i identitat. Ginesta proposa la teoria d’un futur amb **doble nivell**: d’una banda, futbol de barri com a espai d’essència; de l’altra, grans lligues (Champions, eventual Superlliga) enteses com a **producte d’esbarjo global**.

Ginesta afirma que els grans clubs (Barça, Madrid, Bayern, etc.) ja no fan estrictament futbol sinó **entreteniment mediatitzat**. Aquest entreteniment és necessari per sostenir el negoci mediàtic global, ja que el futbol és, juntament amb els telenotícies, dels pocs productes que es consumeixen **en directe** i generen emoció. Per això els drets televisius són tan valuosos. Es remarca que l’“essència” del futbol potser s’haurà d’anar a buscar als camps modestos i a les categories inferiors.

Es torna al cas **Mallorca**: es destaca que el club també s’està transformant en **producte d’entreteniment**, sobretot amb la reforma de Son Moix i noves experiències de partit. Es planteja una pregunta clau: fins a quin punt els nous propietaris són conscients que, sense **romandre a Primera Divisió**, el producte perd gran part del seu valor? Ginesta respon que molts propietaris arriben amb mentalitat NBA i subestimen el **relament territorial** que té el futbol europeu.

S’analitza el breu intent de la **Superlliga europea**. Ginesta destaca que va topar amb: • La posició del **PSG**, més interessat a controlar l’ECA i mantenir la seva centralitat dins UEFA. • La **estratègia del govern de Downing Street**, que en el seu pla post-Brexit inclou la Premier League com a **gran actiu de projecció cultural** del Regne Unit. • La reacció dels **aficionats anglesos**, contrariats per un projecte que trencava la tradició del futbol britànic.

Ginesta insisteix que molts propietaris estrangers **no entenen** la dimensió emocional i històrica dels clubs europeus. Creuen comprar una franquícia qualsevol i no una institució arrelada. Cita el cas de l’**Espanyol** amb Chen Yansheng i el d’altres clubs britànics on els propietaris han hagut d’afrontar la ràbia dels seguidors. Apareix la idea de la **“disneïtzació”** del futbol d’elit, en contraposició amb el futbol de proximitat.

Es debat si el model democràtic del Barça (eleccions cada sis anys) és un **entrebanc competitiu** en un entorn dominat per propietaris forts. Ginesta distingeix entre **propietat** i **governança**: el problema no és ser associació sinó gestionar-se com una **empresa professional** i no com una família. Es recorda el cas **Bartomeu**: el triplet de 2015 li dona una victòria aclaparadora tot i la mala gestió econòmica que acabarà llastrant el club. Es planteja la preocupació que el soci voti sobretot pels resultats recents, menystenint l’estat real dels comptes.

Ginesta recorda que el **valor de marca del Barça** (1,5 bilions) el situa al top 3 mundial malgrat els anys dolents. El marge per generar negoci hi és, però el cicle electoral fa que el club funcioni com una **legislatura política**: primer i últim any de mandat pràcticament perduts. Això limita la capacitat dels executius per implementar estratègies a llarg termini, a diferència de clubs com el **Manchester City**, on els propietaris donen llibertat al CEO (Ferran Soriano) sempre que els números quadrin.

S’insisteix que, agradi o no, el Barça és una **multinacional de l’entreteniment esportiu** i competeix no només amb altres clubs sinó també amb grans marques globals de l’oci. Per poder fer front a clubs d’estat i fons d’inversió, ha de generar **noves línies d’ingressos comercials**. El debat entre precandidats gira cada cop més entorn de qüestions com **Barça Studios**, BLM (Botigues, Llicències i Màrqueting) i l’elecció de **socis estratègics digitals**, no tant sobre alineacions o fitxatges.

Els tertulians entren en un debat incòmode: l’eficiència de clubs dirigits de manera vertical (com si fossin “dictadures esportives”) versus la **lentitud i fragilitat** de la democràcia interna del Barça. Es recorda com al Madrid, a través d’estatuts, s’han limitat de facto els candidats i s’ha blindat Florentino Pérez. Ginesta adverteix que, si no es gestiona bé, el model democràtic pot arribar a ser **estructuralment desavantatjós** en un mercat global hipercapitalitzat, tot i que ningú qüestiona que, en termes de valors, la democràcia és preferible.

S’analitza com el **resultat esportiu immediat** pesa de forma desproporcionada en el vot del soci. Es posa l’exemple de les eleccions que consoliden Bartomeu, llegides com a prova que el triplet va eclipsar la mala gestió econòmica. Es specula sobre el futur electoral de **Laporta** el 2026: si guanya títols, tindrà avantatge clar; si no, el seu carisma polític pot ser insuficient. El debat posa el dit a la nafra sobre la maduresa del vot del soci i la necessitat d’informació econòmica clara.

Es comenta que diversos **precandidats** al Barça centren el discurs en qüestions com la tria de **socis estratègics** per a Barça Studios, el tractament de BLM i decisions de patrocini o de partners digitals que generen dubtes. Es critica que alguns acords recents (com el nou soci digital amb presència feble a xarxes) no semblen alineats amb la magnitud del club. Aquestes qüestions alimenten el relat que la gestió econòmica és millorable, més enllà del bon o mal rendiment esportiu.

Ginesta conclou que el Barça competeix **a la vegada** amb altres clubs (Madrid, United, Bayern) i amb gegants de l’entreteniment (Disney, plataformes OTT, etc.) per captar temps i atenció dels espectadors. Per això defensa que cal assumir sense complexos que el club produeix **entreteniment mediatitzat**, i que només amb ingressos comercials sòlids es pot tancar el cercle virtuós que permet seguir sent competitiu esportivament.

S’obren els últims 10 minuts amb un focus específic en els **drets televisius**. Ginesta exposa les xifres dels contractes actuals de Premier, LaLiga, Ligue 1, Bundesliga i Sèrie A, i destaca la diferència abismal amb la **NFL** nord-americana. Explica els sistemes de repartiment de cada lliga i com la Premier ha mantingut històricament un **model més equitatiu i atractiu**, que alhora ha reforçat el producte i la seva projecció internacional.

S’aprofundeix en la temporada **2014–15**, última amb venda individual de drets a Espanya. El **QPR**, últim a la Premier, cobra més de 90 M€, mentre que el **València**, tercer a LaLiga, en cobra 48 M€, i l’últim (Eibar) tot just arriba als 13,8 M€. Aquesta comparació il·lustra per què equips petits anglesos poden fitxar jugadors de clubs capdavanters espanyols. La conclusió és que la **venda col·lectiva** era imprescindible per a la supervivència competitiva del futbol espanyol.

Ginesta comenta el nou **tender audiovisual de LaLiga** fins al 2032, que arriba a uns 6.000 M€ i suposa una revalorització del 9%. Atribueix aquest creixement a la millora del producte televisiu (pre i post-partit, mitja part) i a la lluita contra la pirateria. Alhora, adverteix que els **drets televisius experimenten un creixement limitat**, i que el veritable potencial d’augment d’ingressos està en els **acords comercials i patrocinis**.

Es recorda que **Portugal** és l’última gran lliga que manté venda individual de drets, malgrat que els tres grans (Porto, Benfica, Sporting) són clubs poliesportius molt arrelats als seus socis. Es debat la percepció que, malgrat l’espectacularitat de la Premier, durant anys **clubs espanyols** (Sevilla, Villarreal, Atlètic de Madrid, Barça, Madrid) han estat molt competitius a Europa, gràcies a una combinació de talent esportiu i, en el cas de Barça i Madrid, també d’antics avantatges en drets TV.

Ginesta subratlla que els **drets televisius ja no seran el motor principal de creixement**: el pes el guanyen els **ingressos comercials**, que creixen a doble dígit. Aquest és el camí que han d’explotar no només Barça i Madrid sinó també clubs com el **Mallorca**, que necessiten diversificar la seva base d’ingressos per consolidar-se esportivament a llarg termini.

Comiat ràpid: Joan Fortesa agraeix la presència de **Xavi Ginesta** i de Tolo Ramon, anuncia que la setmana vinent no hi haurà programa però que tornaran d’aquí dues setmanes. Es recorda el suport dels socis a **Ona Mediterrània** i es convida l’audiència a associar-se per fer créixer l’emissora.