Edatisme, vellesa activa i lectures crítiques

La presentadora introdueix el concepte d’**edatisme**, relacionant-lo amb la *gerontofòbia* però preferint el primer terme per la seva major acceptació. Cita la definició de l’ONU: discriminació o prejudicis cap a una persona per la seva edat, expressats mitjançant estereotips, actituds i comportaments. S’explica que no afecta només la gent molt gran, sinó també infants i adults a partir de 50 anys, especialment en l’àmbit laboral. Es remarca que, en una societat envellida, l’impacte és especialment fort en persones majors de 65 anys, sovint etiquetades com a “càrrega social” i presumptament fràgils o amb pèrdua d’habilitats intel·lectuals.

S’analitza com el llenguatge sobre la gent gran és ple de termes pejoratius com “carca”, “mòmia”, “dinosauri” o l’ús reduccionista d’“avi”, que deshumanitzen i reforcen estereotips negatius. Es descriu com, en reunions, sovint se’ls ignora assumint que no estan al dia en temes d’actualitat. Es parla d’**edatisme institucional**: decisions mèdiques basades només en l’edat del pacient, o l’exclusió de persones grans de serveis financers i administratius a causa de la bretxa digital i la manca d’adaptació a les seves necessitats.

Es comenta com l’edatisme social fa que moltes persones grans **interioritzin discursos negatius** sobre la seva pròpia edat, arribant a justificar renúncies amb frases com «jo som major per això». Alhora es posa de manifest una gran contradicció: la societat menysprea la tercera edat però, especialment durant la crisi de 2008-2009, moltes famílies van poder subsistir gràcies a les pensions dels avis, que també assumeixen un paper essencial de cura dels nets. Es presenta la idea que cada persona té quatre edats simultànies (cronològica, biològica, mental i social), i es remarca que l’edat real d’una persona jubilada sovint no es correspon amb la seva edat cronològica.

S’obre el col·loqui amb tres convidats: **Genoveva Marín** (periodista jubilada activa en la vida de barri), **Isabel Coma** (infermera jubilada i activista en múltiples plataformes) i **Mariano Esbert** (pedagog jubilat, exprofessor universitari i treballador social). Es planteja la pregunta central: si la societat està **malgastant el talent i la capacitat d’acció** de jubilats amb ganes de participar i cooperar. Els convidats coincideixen que sí: hi ha molt talent desaprofitat, tot i que la majoria de voluntaris en diferents entitats són jubilats. Es destaca la manca de relleu jove en el voluntariat i la voluntat de les persones grans de **no caure en la trampa edatista** i rebutjar ser tractades com a “velles” passives.

Isabel Coma situa l’**edatisme** com una de les grans formes de dany social, al costat del racisme i el masclisme, que es poden acumular en una mateixa persona (per exemple, dona gran i racialitzada). Critica la lògica capitalista de “si no produeixes, no menges” i recorda discursos públics que han arribat a afirmar que “sobren vells”. Reivindica la seva experiència d’infermera per defensar que totes les persones són iguals, més enllà d’origen o condició, i subratlla el drama de la **soledat no desitjada** entre la gent gran. Assenyala la importància de saber-se adaptar als canvis vitals (adolescència, menopausa, vellesa) i d’acceptar els propis límits, com a camí per viure millor.

Isabel recupera el concepte de **resiliència** com a clau per afrontar la vellesa: aprofitar cada any, adaptar-se físicament i emocionalment i mantenir el contacte amb altres persones, especialment en situacions de soledat. Mariano afegeix que l’edatisme es manifesta **d’una manera molt descarada en certs comunicadors i polítics**, que menyspreen directament les persones grans per improductives. Quan aquests missatges venen d’“influencers” o figures amb molts seguidors, generen una “ona d’edatisme” entre els joves. També es denuncia que la societat aprofita les persones grans sobretot en tasques de cures, però sense reconèixer-ne prou el valor.

Els convidats expliquen que moltes persones jubilades són majoria en **associacions i plataformes**, no perquè tinguin més temps, sinó perquè decideixen invertir-lo en causes socials. Són ells qui poden assistir a plens municipals i comissions que es fan en horaris laborables, la qual cosa genera un “aprofitar-se” d’aquest segment poblacional. Es remarca que, en altres àmbits com els consells d’administració d’empreses, sí que es valora l’experiència dels adults, però sovint en funció del seu capital econòmic. Es critica que els ajuntaments programin activitats per a gent gran (com cursos de macramé) partint d’estereotips antiquats, quan **una persona de 65 anys avui és, en molts sentits, jove i activa**.

Es reflexiona sobre el fet que sovint es **homogeneïtzen també els joves i adolescents** (“els joves són…”, “els adolescents fan…”), reproduint el mateix error que amb la gent gran. La presentadora planteja si no caldria **reeducar infants i joves** en el respecte i reconeixement de la saviesa acumulada de les persones grans. Isabel respon que la **família** té un paper fonamental en transmetre aquests valors i explica com les seves filles i nebots han après a valorar el que els grans aporten, tant en suport econòmic com, sobretot, en experiència i acompanyament en la vida quotidiana.

Isabel identifica clarament la **resiliència** com a habilitat per adaptar-se a cada etapa de la vida, també a la vellesa. Relata com conversa amb persones desconegudes a la parada de l’autobús, detectant molta soledat. Genoveva apunta que les **formes de família han canviat**: abans hi havia grans famílies o “tribus” on convivien avis, tiets i cosins, facilitant l’intercanvi entre generacions. Avui predominen famílies nuclears petites, sovint amb un sol fill, i s’ha perdut part d’aquest teixit. Com a alternativa, es comenten experiències europees on **edificis compartits per gent gran i famílies joves** permeten crear comunitats de suport mutu que recorden les antigues grans famílies, amb benefici emocional i econòmic per a totes les parts.

Isabel contrasta la vida als **pobles**, on tot el món es coneix i la comunitat cuida les persones vulnerables, amb la **ciutat**, on els infants no juguen al carrer i la gent gran tendeix a quedar més aïllada. Mariano coincideix que la família és clau però insisteix que **no basta**: quan la família no està prou formada o no té aquests valors, han de ser les **institucions públiques, les escoles i els serveis sanitaris** qui impulsin una cultura de respecte i valoració de les persones grans. Cal adaptar serveis i polítiques a la diversitat de necessitats a totes les edats, evitant enfocaments uniformitzadors.

Es denuncien situacions d’**edatisme quotidià** en finestretes de serveis públics, on el personal mostra impaciència quan una persona gran triga a trobar una paraula o a explicar-se. Mariano explica que a consultes mèdiques sovint l’han tractat com un nin, amb explicacions simplistes i paternalistes: sap que hi ha protocols, però demana **“una mica de cap”** a l’hora d’adaptar el discurs. Isabel amplia la crítica a la sanitat pública: molts metges no miren el pacient, parlen amb terminologia incomprensible i necessiten infermeres que tradueixin al llenguatge del malalt. Hi ha gent gran que es queixa que **no se li explica res clarament**, la qual cosa combina edatisme i un problema general de comunicació clínica.

Es planteja si hi ha més edatisme dirigit a les dones grans que als homes. Les convidades responen que sí: comentaris sobre com van vestides, què “ja no tenen edat per fer”, o crítiques quan es mantenen actives o s’apunten a activitats noves. Es remarca que les dones cobren **pensions més baixes** i pateixen edatisme combinat amb masclisme, també en sanitat: informes mostren menys recerca i prevenció específica en salut femenina. A nivell laboral, es destaca que l’**edatisme és especialment sagnant** per a persones que queden a l’atur als 50 i escaig: saben que és molt difícil tornar a ser contractades, cosa que reflecteix un problema estructural del sistema econòmic i legal que expulsa persones encara plenament capaces.

Mariano reflexiona que, quan un home es queda sense feina poc abans de poder cobrar pensió, pot trobar més dificultats que una dona per reorientar-se, sobretot perquè **no està socialitzat per assumir feines de cura**. La societat tampoc concep fàcilment un home fent de cuidador formal. Això el fa sentir més desvalgut, però és fruit d’un sistema de rols de gènere que ell mateix ha alimentat. Isabel afegeix que, en termes d’exigències socials, a la dona se li demana molt més (en aparença, comportament i responsabilitats), mentre que l’home pot mantenir una aparença estable (un mateix vestit o estil còmode) sense gaire qüestionament.

Isabel il·lustra com les dones majors són sovint **desateses o menyspreades** en l’àmbit mèdic: metges que atribueixen problemes seriosos als “nervis”, proves cognitives humiliants quan es queixa de pèrdua de memòria i dificultats per aconseguir una derivació al neuròleg, tot i tenir antecedents familiars d’Alzheimer. Explica criteris bàsics per distinguir oblits normals (no recordar el nom però saber per a què serveix l’objecte) d’alertes més serioses. Genoveva afegeix una anècdota pròpia: amb febre alta i sola a urgències, la primera reacció del personal és preguntar per què no l’acompanya el marit o algun familiar, qüestionant la seva **capacitat d’anar sola a l’hospital**, cosa que no s’hauria demanat a un home. Aquest relat subratlla la combinació d’**edatisme i masclisme** en la manera com es tracta les dones grans.

Es reflexiona sobre la situació d’alguns homes que, en jubilar-se, perden el rol de “jefe” i es mostren perduts, sense saber què fer ni com omplir el temps. Alguns fins i tot retarden la jubilació per por al buit. Es comenta que aquesta pèrdua de reconeixement social extern pot fer que **busquin mantenir el poder dins la família**, i es recorda que hi ha crims masclistes comesos per homes grans, la qual cosa mostra com els rols patriarcals persisteixen a la vellesa. Isabel torna a la importància de la **resiliència** per amoldar-se als canvis i cercar camins per continuar estant bé. Mariano insisteix que també depèn de les persones grans **estar presents, participar i fer sentir la seva opinió**, sense reclamar privilegis per edat però exigint igualtat de respecte. El col·loqui es tanca recordant que els prejudicis i biaixos socials són difícils de desfer, però que està en mans de tothom **revertir-los i transformar-los per benefici comú**.

S’inicia la secció “Transitant el present entre la filosofia i la literatura” amb **Pep Traverso**, que dedica l’espai a l’historiador i pensador d’esquerres **Enzo Traverso**. En presenta la trajectòria (origen italià, pas per universitats franceses i actual càtedra a Cornell, Nova York) i la seva filiació amb la tradició marxista anglesa. Pep comenta tres llibres: (1) un assaig recent (2024) sobre l’atac del 7 d’octubre de 2023 i la devastadora resposta israeliana a Gaza, que analitza tant la situació palestina com l’evolució interna de la societat israeliana, i que recomana per a seminaris sobre Palestina; (2) *Dialèctica de l’irracionalisme* (editorial Afers), introducció a una nova edició de *La destrucció de la raó* de Lukács, on Traverso revisa 70 anys de recepció, critica especialment l’anàlisi de l’estalinisme i reprèn la genealogia del pensament que va desembocar en el nazisme; i (3) *Melancolia d’esquerra*, sobre la força d’una tradició revolucionària “amagada”, que discuteix la vigència del marxisme entre els segles XIX i XXI i s’obre amb una cita de Daniel Bensaïd sobre el desavantatge actual del socialisme davant la barbàrie. Pep ressalta la claredat i erudició d’Enzo Traverso i anuncia que al proper “Transitant” recomanarà lectures italianes més literàries per a les festes.

La presentadora tanca el programa anunciant que el proper dijous es parlarà del **paper de les organitzacions internacionals** davant els grans problemes globals i de la seva aparent incapacitat per resoldre’ls. També avança una nova “píndola científica” de Beatriz, destinada a apropar temes tècnics sovint difícils d’entendre. Es faciliten els canals de contacte (correu electrònic i telèfon) per suggeriments i comentaris dels oients i es desitja que passin una bona setmana abans de l’adeu final.