Ona Attac - Organismes internacionals, perquè? del 11/12/2025

Presentació del programa Ona Attac i recordatori de la creació de l’ONU després de la Segona Guerra Mundial per evitar noves guerres mitjançant la negociació. Es connecta aquell context amb els problemes actuals: superpoblació, consumisme, esgotament de recursos, contaminació i canvi climàtic. S’afirma que tots aquests reptes són resolubles amb ciència, tecnologia i cooperació internacional, però impliquen costos elevats i canvis profunds d’estil de vida.

Es planteja que l’ONU hauria de ser l’organisme ideal per coordinar la resolució de conflictes i la lluita contra la crisi ecològica, però arrossega defectes estructurals. Es destaca el seu caràcter poc democràtic i el paper del P5, grup de cinc membres permanents del Consell de Seguretat amb dret de vet. Es qüestiona el principi d’“un país, un vot” perquè no reflecteix ni la població ni la riquesa dels estats, i es posa en dubte l’eficàcia real del sistema actual.

S’aprofundeix en la crítica al P5 com a director imperial del sistema. Es defensa la necessitat d’organismes internacionals realment democràtics i amb poder executiu per imposar el compliment dels acords. Es recorda que, sense mecanismes d’execució, les decisions depenen només de la bona voluntat dels estats. Es proposa explorar reformes de la Carta de l’ONU i fins i tot crear estructures paral·leles des de dins la pròpia ONU per superar el bloqueig actual.

Es recorda que l’arquitectura de l’ONU protegeix els interessos dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial i es denuncia el creixent domini del poder econòmic global. Es parla de la pèrdua de llibertats democràtiques, l’augment de la desigualtat i un neocolonialisme econòmic vergonyós. Malgrat les dificultats, es reivindica la necessitat de construir organismes internacionals forts, democràtics i amb capacitat executiva per afrontar els reptes globals.

Comença el col·loqui amb els tres convidats. Es recorda que l’ONU neix en un moment de derrota del feixisme i aporta avanços com la Carta de l’ONU i la Declaració Universal de Drets Humans. Alhora, s’introdueix un element de poder: el Consell de Seguretat amb cinc membres permanents. Es descriu el paper dels acords de Bretton Woods, que consoliden el dòlar i donen lloc al FMI, al Banc Mundial i més endavant a l’OMC. Es planteja que aquestes institucions reflecteixen una correlació de forces que ja no s’ajusta al món actual.

S’argumenta que les institucions sorgides de la postguerra han quedat bloquejades per la correlació de forces original i no s’han actualitzat. Es pregunta què passa amb potències emergents com Índia, Xina, Brasil o Sud-àfrica, que no són membres permanents del Consell de Seguretat. Es remarca que, malgrat els aspectes positius de l’ONU i les seves agències, tot queda fortament condicionat per aquests equilibris de poder, com es veu en casos com Palestina i el bloqueig davant d’un genocidi.

Es recorda que se celebren 80 anys de la Declaració Universal de Drets Humans mentre alguns governs europeus qüestionen el propi marc de drets humans per poder aplicar polítiques migratòries més dures. Es comenta un informe que mostra que el 0,001% de la població mundial acumula tres vegades més riquesa que el 50% més pobre. Es relaciona aquesta desigualtat amb la crisi de la democràcia: la pobresa i la frustració social afavoreixen l’auge de l’extrema dreta, que assenyala els més febles com a culpables. Es subratlla que cap organització humana és perfecta, i que fins i tot sistemes democràtics poden produir males decisions.

S’aprofundeix en la crítica al sistema democràtic liberal quan el poder real el tenen els diners. Es presenta Donald Trump com a expressió d’un corrent profund que prioritza l’America First: defensar l’hegemonia nord-americana per damunt de la cooperació, el clima o els drets humans. Es planteja que el lema corregeix el “defecte” democràtic posant explícitament els interessos nacionals i econòmics per damunt de qualsevol altra consideració. Es discuteix la fragilitat de la democràcia si les elits econòmiques imposen la seva voluntat i es recorda la facilitat amb què, històricament, s’han desmantellat sistemes republicans per via de la força.

Es parla d’un capitalisme global neoliberal i financiaritzat que penetra totes les institucions. Es descriu un canvi en l’estratègia geopolítica nord-americana, amb tensions entre sectors financers i el corrent trampista. Es recupera la Doctrina Monroe com a referent, amb exemples d’intervencions a Veneçuela, Hondures o Argentina. S’assenyala el menyspreu d’aquest corrent envers les organitzacions internacionals i la dificultat de preveure les conseqüències futures. Es menciona la crisi de la Unió Europea, que es veu arrossegada cap a posicions militaristes i d’enfrontament amb Rússia, sovint sota l’òrbita de l’OTAN.

S’analitza el paper de la UE, construïda des de tractats internacionals amb dèficit democràtic, i fortament mediatitzada per l’OTAN en les grans decisions geopolítiques. Es remarca que la UE sovint assumeix competències que formalment no li corresponen. En aquest context de militarització i crisi, els ponents defensen que cal **defensar els principis de l’ONU i dels drets humans**, alhora que s’estableix un diàleg real amb el que s’anomena “sud global”, que ja està creant organitzacions alternatives. Es alerta del perill que si Europa i Occident no reformen i reforcen el multilateralisme, quedaran desfasats o seran substituïts per altres centres de poder.

Es contraposa el discurs sobre democratitzar les institucions internacionals amb la realitat d’un fort ascens de l’extrema dreta a Europa i arreu. Es tem que qualsevol reforma pugui ser aprofitada per desmuntar o ignorar completament aquests organismes. Es defensa que, en el moment actual, cal prioritzar la **defensa de l’estat de dret** i de les institucions existents, encara que siguin imperfectes, perquè les seves bases mateixes estan amenaçades. Es posa com a exemple el cop d’estat judicial a Espanya i es remarca que sense consolidar el que hi ha, s’arrisca a caure encara més avall.

S’argumenta que, tot i les grans limitacions, l’ONU i les seves agències produeixen informes i decisions de gran valor (com les opinions consultives del Tribunal Internacional de Justícia sobre canvi climàtic o el treball dels relators especials a Gaza). Es denuncia que la retirada de finançament dels Estats Units suposa un cop gairebé mortal per a moltes d’aquestes agències, amb tancament de programes vitals per a tercers països. Es defensa la necessitat de combinar la lluita per reformes profundes amb una defensa ferma del que ja funciona, per evitar un retrocés encara més gran.

Es debat sobre les conferències climàtiques (COP) i el marc internacional de canvi climàtic. Es recorda que formalment el dret de vet del Consell de Seguretat no hi aplica, però que les decisions es prenen per consens i un sol país pot bloquejar avenços, com fa sovint l’Aràbia Saudita, amb suport dels EUA. Es comenta el pas d’un sistema amb només països ambiciosos a l’Acord de París, on hi ha tothom però amb compromisos voluntaris. Es remarca la urgència de crear espais de decisió climàtica amb més capacitat executiva i menys bloquejos, tot i reconèixer la manca de solucions fàcils.

S’analitza el rol limitat de l’Assemblea General, que pot aprovar resolucions contràries als interessos dels EUA però queda filtrada pel Consell de Seguretat. Es proposa utilitzar l’Assemblea per pressionar periòdicament, per exemple presentant repetidament resolucions per **eliminar el dret de vet** o la condició de membre permanent, encara que no prosperin, com a manera de mantenir el debat públic i erosionar la legitimitat del sistema actual. Es reconeix que caldria combinar aquests intents amb moviments en altres espais multilaterals, com les mateixes COP climàtiques.

Es constata que molts països clau (EUA, Rússia, altres potències) ja no creuen en el model de cooperació multilateral que representa l’ONU. Això fa molt difícil reformar el sistema des de dins. Es planteja que la resta de països hauria de ser més valenta i impulsar el multilateralisme encara que grans potències en quedin fora. Es destaca el racisme com a factor central en la política internacional, tant en el cas de Palestina com en la percepció de la Xina i d’altres països. Es remarca també el **gir militarista i xenòfob a Europa**, amb el risc que la major part dels recursos que anaven a medi ambient passin a despesa militar, i que la història bèl·lica europea pugui repetir-se en formes encara més dramàtiques.

S’aprofundeix en la connexió entre racisme, por i poder econòmic. Es parla del creixement d’elements xenòfobs i racistes als països occidentals i del desplaçament de l’odi cap a les poblacions musulmanes i migrants. Es denuncia el paper dels **lobbies de pressió**, especialment en el sector armamentístic i en les grans fortunes que influeixen tant en Europa com en els organismes internacionals. Es planteja la dificultat de limitar aquest poder dins institucions que, en teoria, haurien de ser més democràtiques i orientades al bé comú.

Es discuteix com la pressió popular pot empènyer governs a actuar, posant com a exemple Espanya en relació amb Palestina. Es contrasta amb el cas britànic, on malgrat grans manifestacions, el govern laborista respon criminalitzant moviments solidaris. Es destaca la influència del lobby sionista (distingint-lo de la comunitat jueva en general) als EUA, i el pes de grans grups financers com la City de Londres en el Partit Laborista. Es conclou que cal tant mobilització al carrer com governs receptius, i que la connexió entre governs i grans capitals limita enormement els marges de maniobra.

En la recta final, es planteja el problema de la **credibilitat** de les institucions internacionals i europees: molta gent percep que el seu vot no canvia res. Es recorda com un canvi de majories al Parlament Europeu ha fet tombar una directiva molt avançada sobre responsabilitat de multinacionals en drets humans, substituïda per una agenda centrada en militarització i lluita contra la immigració. Es pregunta per què la ciutadania vota opcions que van contra els seus interessos materials i es suggereix que la llibertat s’ha identificat amb els diners, i que molts se senten “rics en mala època”. Finalment, s’assenyala el control dels grans mitjans i el paper dels algoritmes de les xarxes socials en la configuració de l’opinió pública. El programa es tanca reivindicant la lluita constant dels pobles com a única via històrica per avançar una mica.

Entra la secció científica amb Beatriz, centrada en la Posidònia oceànica. Explica que és una planta superior marina, no una alga, endèmica del Mediterrani i coneguda popularment a Mallorca com “alga de pedrier”. Forma praderies submarines en aigües netes fins a 40 metres de profunditat i aporta serveis ecosistèmics essencials: producció d’oxigen, hàbitat de reproducció i refugi per a moltes espècies, consolidació del fons marí com a escull natural, depuració de l’aigua i, sobretot, emmagatzematge de carboni blau. Es destaca que podria arribar a retenir fins a un 42% del CO₂ emès pels països mediterranis i que és el principal magatzem de carboni del mar Mediterrani. No obstant això, s’ha perdut entre el 13% i el 50% de les praderies des de l’any 2000 a causa d’urbanització costanera, contaminació i altres impactes humans. Com que creix només 1 cm/any, la seva recuperació és molt lenta. Per això està catalogada com a hàbitat prioritari i element de preocupació, i es reclama vigilància i gestió activa com a solució basada en la natura contra el canvi climàtic.

La presentadora tanca el programa agraint les aportacions i vinculant la reflexió sobre institucions internacionals i crisi climàtica amb la responsabilitat col·lectiva de continuar lluitant per canviar les coses. Anuncia el tema del proper dilluns: una anàlisi de l’“homo economicus”, el model d’ésser humà dominat per la racionalitat econòmica materialista i individualista, especialment oportú a les portes de les festes de consum.