Ona Attac
Cada Dijous, a ONA ATTAC tractam temes d'actualitat política, social, econòmica i cultural, amb la perspectiva d'Attac-Mallorca, mitjançant comentaris, entrevistes i col.loquis on us Hi convidam a participar Cada dijous de les 19h a 20h a la 88.8FM. Amb Irene Salamanca.
Subscriu-te
Ona Attac - Sí que es poden prevenir les riscos naturals del 20/11/2025
La locutora presenta *Ona Attac* a Ona Mediterrània i introdueix que l’episodi tractarà sobre **riscos naturals** i la seva incidència creixent a escala global, amb especial atenció a les Illes Balears.
S’expliquen els **riscos naturals més rellevants** (nevades, onades de calor, pluges torrencials, vents forts, sequeres, incendis forestals, terratrèmols, tsunamis). Es destaca que poden **interaccionar entre si** i que el dany final depèn molt de l’**actuació humana** (construir en zones inundables, mala gestió del territori). Es recorden episodis com la **torrentada de Sant Llorenç**. Es plantegen preguntes clau: són suficients els **plans especials d’emergència** (Meteobal, Infobal)? S’implementen bé, amb prou recursos, tenint en compte la **població flotant turística**? Hi ha prou **prevenció d’incendis** i de la resta de riscos?
S’inicia el **col·loqui central** amb tres experts: Alfredo Barón (geòleg amb 40 anys en administració hidràulica), Luis/Lluís (tècnic forestal i vicepresident de Tramuntana 21) i Toni Rodríguez (geòleg, exprofessor de la UIB i exdirector general de Recursos Hídrics). Tots tres estan jubilats però continuen oferint la seva experiència. Es recuperen les preguntes inicials sobre la **suficiència de la normativa**, l’**aplicació real dels plans** i la **voluntat política** per fer prevenció.
Luis/Lluís defineix i diferencia **fenomen natural**, **perill** i **risc**. Un fenomen natural (despreniment, vent, etc.) pot constituir un **perill** potencial, però només hi ha **risc** quan hi ha **persones o béns vulnerables exposats**. Es remarca que els **riscos naturals** són fenòmens naturals que, a més d’ésser perillosos, poden afectar persones o els seus béns. Això estableix la base conceptual per tot el debat.
Toni Rodríguez vincula els riscos sobretot a problemes d’**ordenació del territori**. Hi ha cartografia de zones inundables i estudis (incloent projectes europeus com **DORIS** per a despreniments a la Serra de Tramuntana i la costa), però **no se’n fa prou cas** a l’hora d’urbanitzar. Es critica la construcció en llocs com la urbanització **Sabasa**, que pel mateix nom ja indicava risc d’inundació. Es relaciona aquesta mala pràctica amb l’**agudització del canvi climàtic**: pluges més concentrades i intenses (més inundacions), períodes de sequera més llargs i altes temperatures (més demanda d’aigua i pressió sobre els aqüífers). Antonio i Luis coincideixen que el problema no és només falta de coneixement, sinó **mala ordenació territorial deguda a interessos econòmics i especulació urbanística**.
Luis analitza els **canvis socials i rurals** dels darrers 60 anys: abandonament de l’activitat agrícola i ramadera, que ha comportat **més de 60.000 ha de bosc addicionals** i uns 40 milions d’arbres més a les Balears. Això ha incrementat la **densitat i continuïtat de la coberta forestal**, i per tant el **perill d’incendis**. Alhora, l’ocupació desordenada del sòl fa créixer la **interfície urbà-forestal**, on el foc amenaça directament milers de persones. Exposa l’exemple de l’**incendi d’Andratx de 2013**, que hauria estat impossible 30 anys abans perquè aproximadament un 35 % del territori eren bancals actius que trencaven la continuïtat del bosc. Ara aquests bancals estan abandonats i recoberts de vegetació. La conclusió és clara: **no sobren boscos, però falta gestió forestal**.
A partir de la inquietud sobre pobles envoltats de bosc (com Esporles), Luis explica que la clau és **definir prioritats de gestió**. Cal actuar en **zones d’alt risc** i en **punts estratègics de gestió**, on les treballs selvícoles (aclarides, reducció de combustible) amb pocs recursos poden protegir grans superfícies i nuclis habitats. També és essencial generar **entorns agrícoles o oberts** al voltant de pobles i urbanitzacions, que abans eren horts i camps conreats. A les Balears hi ha unes **220.000 ha de terreny forestal**; els experts recomanen gestionar **com a mínim l’1 % anual ( unes 2.000 ha)**, però actualment només es treballen **350–400 ha/any**. Aquesta manca d’inversió i de priorització fa que hi hagi **territori fora de capacitat de gestió**, amb el risc de grans incendis fora de capacitat d’extinció. Es remarca que la **seguretat de residents i visitants** hauria de ser la prioritat central de la gestió territorial.
Es descriu el fenomen dels **incendis fora de capacitat d’extinció**, ja vist a la península (centenars de milers d’hectàrees cremades): encara que arribin més mitjans, hi ha un **llindar físic** a partir del qual el foc no es pot controlar. El problema principal és tenir **massa territori acumulant combustible** sense gestió. Es reivindica que **“els incendis s’apaguen (o es gestionen) a l’hivern”**, amb feina preventiva continuada. Es critica la visió de certs polítics que consideren un “despesa inútil” tenir bombers fixos a l’hivern. També es fa una crida a **trencar la visió urbanita que qui es queda al camp és un fracassat**: pagesos, ramaders i gestors del territori tenen avui un **paper social essencial**, i cal que rebin **molt més suport** perquè la seva activitat és clau per a la seguretat col·lectiva davant incendis i altres riscos.
La moderadora introdueix els **rumors sobre incendis provocats per interessos miners** (per exemple, per facilitar explotacions de terres rares en zones com Lleó o Astúries). Luis considera que **aquests relats són bàsicament fal·làcies**, comparables al mite de “cremar per urbanitzar”. Tot i que algun cas puntual pot haver existit, la normativa urbanística és tan complexa que **la via real d’especulació han estat més aviat els suborns i maletins que no el foc**. Segons ell, la realitat dels grans incendis respon sobretot a: • **Abandonament rural i agroforestal**. • **Pèrdua d’ús dels productes forestals**. • **Acumulació de combustible** al bosc. • **Mala ordenació del territori i falta d’inversió** en el món agroforestal. El debat subratlla la contradicció entre aquest diagnòstic i polítiques actuals que **afavoreixen més construcció en sòl rústic**.
El col·loqui es desplaça cap a les **inundacions**. Es parla de la franja costanera de Palma i d’altres zones turístiques on **tot està construït sobre àrees inundables**, i es planteja com gestionar el risc en el que ja està edificat. Es reconeix la tasca de geòlegs com Bernat Gelabert en la **delimitació de llanures d’inundació** i es critica la voluntat política d’“afinar” mapes per reduir proteccions. Es distingeix entre **llanures d’inundació pluvial** i **lligades a cursos torrencials**, advertint que aquesta distinció tècnica no ha de servir per a rebaixar la protecció en benefici d’especuladors. Per al que ja és construït, es menciona un cas exemplar on un ajuntament va **expropiar 40 cases en zona inundable i les va traslladar a lloc segur**, convertint l’àrea en zona verda. Però per a grans àrees urbanitzades això no és viable; en aquests casos, la clau és la **cultura de l’autoprotecció**: fer cas als **avisos rojos d’AEMET**, quedar-se a casa, evitar carreteres i garatges, i establir protocols clars per a escoles i universitats. Es recorda que a Sant Llorenç la majoria de morts foren a carretera, i que a València les víctimes s’han produït sobretot en cotxes i garatges. S’insisteix que **preferim un avís que després no es confirmi** abans que una catàstrofe sense avís.
Es debat sobre com **anticipar-se** al risc i no quedar-se només en la resposta reactiva. Els **plans de riscos** i d’emergència haurien d’activar automàticament mesures concretes quan AEMET emet un **avís roig**, en lloc de deixar-ho a l’arbitri de rectors o alcaldes. Es posa l’exemple de Catalunya, on es recomana tenir una **motxilla d’emergència preparada** a casa, pràctica habitual a països com Nova Zelanda, Austràlia o zones d’alt risc als EUA. Es comparen incendis a Los Angeles (milers de cases cremades però pocs morts) amb situacions europees, i s’assenyala que la diferència és la **cultura de preparació i evacuació** (sistema de “estate preparado / vete”). A continuació, la moderadora planteja problemes concrets d’enginyeria: com evitar l’entrada d’aigua als **garatges soterranis** o la destrucció massiva d’**ascensors** que deixa gent gran mesos sense sortir de casa. S’explica que ja existeixen **comportes i sistemes inflables** per tancar entrades de garatges, tot i que depenen de l’energia o de l’actuació humana. El punt central és que, malgrat les solucions tècniques disponibles, **falta que la gent es cregui el risc i actuï en conseqüència**, i que hi hagi regulacions que en facin obligatòria la implantació.
A la recta final del col·loqui, es reforça la idea de **cultura del risc**: és impensable que al Japó es construeixin cases ignorant el risc sísmic, i en canvi aquí s’aixequen habitatges en zones inundables o en plenes masses forestals. Qui compra una casa al bosc ha de saber que **compra també el risc** i ha d’assumir responsabilitats d’autoprotecció. Es comenta que sovint **només aprenem a cops de desgràcies**. Finalment, Toni Rodríguez introdueix el tema del **risc de tsunamis a les Balears**, que considera un dels més greus, tot i ser molt poc freqüent. Explica que els grans tsunamis provenen de **terratrèmols al nord d’Algèria**, que la seva ona arriba en uns **45 minuts**, i que històricament n’hi ha hagut una setantena en 700 anys, amb una freqüència mitjana molt orientativa d’uns **70 anys** entre grans episodis (però amb intervals molt variables). Es recorda el tsunami de 2003 (danys a barques a Cala d’Or i oscil·lacions importants a Maó) i es citen evidències com **blocs transportats fins a 43 metres d’alçada al Cap Blanc** o cròniques de 1657 que descriuen l’aigua entrant 2,5 km terra endins i deixant la marina de Santanyí plena de peixos. Es conclou que és un **risc molt poc freqüent però potencialment devastador** i per al qual **no existeix pràcticament cap preparació**. El programa es tanca remarcant que darrere molts d’aquests problemes hi ha, de nou, **interessos econòmics molt concrets** i una manca de valentia política per afrontar-los.
Acabat el col·loqui, la locutora dona pas a una **secció diferent**, descrita com una manera de “transitar el present entre la filosofia i la literatura”. Es prepara l’entrada de Pep, col·laborador habitual, que intervé des de casa seva i la seva àmplia biblioteca.
Pep saluda i recorda que els dos programes anteriors es van dedicar a **Palestina i Gaza**, destacant els **vincles profunds** que s’han creat entre aquell territori i la realitat local, culminats en mobilitzacions com les 58 marxes del 31 de juliol. Tot i la dificultat emocional d’“acomiadar-se” de Palestina, anuncia que ara **canvien de focus cap a Itàlia** per abordar qüestions relatives a la **novetat del present** a través de dos pensadors italians.
Pep presenta breument els dos intel·lectuals que centraran la secció: **Enzo Traverso** i sobretot **Luciano Canfora**. Els descriu com a **pensadors, intel·lectuals i homes d’acció compromesos**, molt importants per pensar el present. Comença pel segon, Luciano Canfora, a qui qualifica com **un dels filòlegs i historiadors de la cultura clàssica grecollatina més importants del nostre temps**, i també com una veu molt present a l’espai públic, capaç d’intervenir en debats sobre **feixisme, marxismo, Gramsci o Cèsar** amb gran claredat.
Pep recomana diverses obres de Luciano Canfora. En primer lloc, l’estudi **“Julio César. Un dictador democrático”** (Ariel, 2014), que qualifica de monumental i molt recomanable, especialment ara que la figura de Cèsar s’ha tornat a posar de moda a l’Estat espanyol. En segon lloc, destaca **“La historia falsa y otros escritos”** (Capitán Swing, 2013), un recull d’articles molt especial on Canfora analitza **relats històrics dubtosos o manipulats**, com el **testament polític secret de Lenin** o determinats episodis vinculats a la detenció i persecució d’**Antonio Gramsci** i altres militants. El propòsit és delimitar què hi ha de veritat i què de construcció interessada en aquests relats.
Pep esmenta un tercer llibre de Canfora, **“Il passato presente”** (en italià), que recull col·laboracions a la premsa entre 2012 i 2022. El descriu com un **llibre de combats**, molt ben documentat, on Canfora analitza la política contemporània. Cita un article que acaba preguntant si podem seguir definint com a democràcies uns països que han **acceptat de nou formes d’esclavitud** encobertes. Canfora parla així de societats **neoesclavistes**, on la desigualtat i l’explotació conviuen amb institucions aparentment democràtiques.
La secció es tanca amb una breu referència a **Enzo Traverso**. Pep explica que una de les tesis fonamentals d’un dels seus llibres és la **pervivència del feixisme** des dels seus orígens fins avui, especialment centrant-se en el cas italià. Traverso mostra com elements del feixisme clàssic s’han transformat però continuen presents al **panorama polític contemporani**, desmentint la idea que el feixisme sigui només un fenomen tancat al passat.
Context i fil conductor de l’episodi
Aquest *episodi complet d’Ona Attac a Ona Mediterrània* s’estructura en dues parts principals:
- 1 Col·loqui sobre riscos naturals a les Illes Balears (gran bloc central del programa).
- 2 Secció final literària-filosòfica amb recomanacions de lectures sobre pensament polític i històric italià.
El nucli del programa és el debat sobre com la societat balear afronta (o no) els riscos naturals –inundacions, incendis forestals, sequeres, tsunamis– i fins a quin punt mala ordenació del territori, especulació urbanística i manca de cultura de l’autoprotecció amplifiquen aquests perills.
Riscos naturals i vulnerabilitat humana
Diferenciar fenomen natural, perill i risc
- Fenomen natural: succés físic (lluvia torrencial, vent fort, despreniments, terratrèmols, foc, etc.).
- Perill: quan aquest fenomen pot causar danys (per exemple, roques que poden caure d’un penya-segat, arbres que poden tombar).
- Risc: apareix només quan hi ha persones o béns exposats a aquest perill (la vulnerabilitat).
«No hi ha risc si no hi ha persones.»
Els convidats remarquen que els riscos naturals no són només “coses de la natura”, sinó el resultat de la combinació entre:
- Intensitat i freqüència dels fenòmens.
- Mala ordenació del territori i decisions polítiques.
- Vulnerabilitat de la població (on viu, com es construeix, com es prepara).
Mala ordenació del territori i interessos econòmics
De la teoria als casos concrets
Els geòlegs i el tècnic forestal insisteixen que el problema no és l’absència de normativa o de cartografia, sinó:
- Mala ordenació territorial, sovint conscient.
- Pressió d’interessos econòmics i especulació a zones determinades.
- Ajuntaments que ignoren mapes de zones inundables o els volen “afinar” per reduir restriccions edificatòries.
Exemples destacats:
- Urbanitzacions construïdes en zones clarament inundables (com la urbanització Sabasa a Sant Jordi) on la toponímia ja advertia del perill.
- Franges costaneres turístiques i barris sencers de Palma o Eivissa plenament urbanitzats sobre zones inundables, on ara no es pot “fer marxa enrere” fàcilment.
Es recorda el cas d’un municipi peninsular on, després d’una inundació, l’ajuntament va expropiar una quarantena de cases i en va construir de noves en una zona segura, convertint l’àrea inundable en zona verda. Un exemple de decisió valenta però difícilment extrapolable a grans zones costaneres saturades.
Cartografia de risc: eina disponible però poc respectada
- A les Balears s’han elaborat mapes de llanures geomorfològiques d’inundació, diferenciant entre:
- Inundacions ligades a un curs fluvial o torrent. - Inundacions pluvials (acumulació d’aigua per pluges intenses sense curs definit).
- Es critica el discurs de fer cartografia “en trazo fino” si això vol dir rebaixar la protecció per afavorir l’especulació.
- Es demana als ajuntaments no autoritzar cap nova construcció a zones inundables i, quan es pugui, reorganitzar el territori per reduir el risc.
Canvi climàtic i agricultura: més aigua, menys aigua i més pressió
Els experts expliquen l’efecte del canvi climàtic sobre el règim d’aigües i temperatures a les Balears:
- Pluges més concentrades i intenses → majors cabals punta i més inundacions sobtades.
- Períodes de sequera més llargs i freqüents, amb temperatures sostingudes per damunt dels 35–38 ºC.
- L’agricultura necessitarà més aigua, augmentant la pressió sobre els aqüífers.
- Paral·lelament, es continua urbanitzant i construint més.
«Si cada any anem creixent i urbanitzant més… això no té sortida.»
La conclusió és que el model territorial i econòmic actual entra en xoc frontal amb els límits físics i climàtics de l’arxipèlag.
Incendis forestals: més bosc, més risc, menys gestió
De paisatge cultural en mosaic a massa forestal contínua
En el darrer mig segle, a les Illes Balears:
- S’han guanyat més de 60.000 hectàrees de terreny forestal.
- Això equival aproximadament a 40 milions d’arbres més.
- El bosc és més dens i més continu, fruit de l’abandonament rural i agrícola.
Aquest canvi ha transformat el “paisatge cultural en mosaic” (bancals, horts, camps conreats alternats amb bosc) en massa forestal contínua, que:
- Amplifica el perill d’incendis (més combustible i més continu).
- Converteix els focs en més extensos, més intensos i més difícils d’extingir.
- Incrementa el risc en la interfície urbà-forestal (urbanitzacions enmig del bosc).
Exemple clau:
L’incendi d’Andratx de 2013 (més de 2.500 hectàrees cremades) hauria estat impossible 30 anys abans, quan un 35 % de la zona eren bancals actius; avui estan abandonats i envaïts per la vegetació.
Quina gestió forestal cal fer?
A partir de la pregunta sobre pobles envoltats de bosc (com Esporles) i sortides viàries vulnerables, es proposa un model de gestió selectiva i planificada:
- Prioritzar zones d’alt risc i punts estratègics de gestió, on:
- Fer treball selvícola. - Controlar la càrrega de combustible. - Mantenir franges de protecció que facilitin l’extinció.
- Protegir tots els nuclis rurals generant entorns de discontinuïtat vegetal al voltant de pobles i urbanitzacions (antics horts, camps, zones netes).
- Objectiu tècnic recomanat:
- Gestió anual d’almenys l’1 % del territori forestal (unes 2.000 ha/any a les Balears). - Realitat actual: només 350–400 ha/any, molt per sota del necessari.
Incendis fora de capacitat d’extinció i territori fora de capacitat de gestió
La situació a la península (centenars de milers d’hectàrees cremades) serveix d’advertència:
- S’estan produint incendis “fora de capacitat d’extinció”:
- Per molta dotació de mitjans aeris i brigades, el foc supera qualsevol capacitat operativa. - S’assembla a voler aturar una riuada amb el cos.
- El problema de fons és tenir “territori fora de capacitat de gestió”: massa superfície abandonada, massa combustible, massa poca intervenció.
«Els incendis s’apaguen a l’hivern.» Matís: “Es gestionen a l’hivern”, a través de prevenció, neteja, aclarides i manteniment.
Revaloritzar el món rural i els gestors del territori
Es denuncia la visió urbanocèntrica que considera que qui es queda al camp és un “fracassat”. En realitat:
- Pagesos, ramaders, pastors i treballadors forestals que gestionen el territori tenen un valor social incalculable.
- Cal més suport econòmic i polític a aquest món, que és clau per reduir el risc d’incendis i altres fenòmens.
Inundacions: mapes, autoprotecció i enginyeria
Zones inundables ja construïdes: què fem ara?
A partir de l’exemple de la franja costanera turística de Palma i altres municipis, es planteja el problema de:
- Barris sencers situats sobre zones inundables, amb alta densitat de població i infraestructures (garatges, soterranis, ascensors).
- Impossibilitat pràctica de “esbucar-ho tot” a gran escala.
Es discuteixen tres línies d’acció:
-
1
Reubicacions puntuals (com el cas de les 40 cases expropiades en un municipi peninsular).
-
2
Solucions tècniques i d’enginyeria per minimitzar danys:
- Sistemes per impedir l’entrada d’aigua als garatges soterranis (portes tipus comporta, barreres inflables, etc.).
- Millors dissenys d’ascensors i cambres de màquines per evitar avaries massives després de pluges.
- 3 Cultura de l’autoprotecció com a eix central.
Cultura de l’autoprotecció i protocols
Els convidats insisteixen que la majoria de morts en inundacions es produeixen a carreteres, garatges i vehicles, no a cases en alçada.
Exemples:
- Torrentada de Sant Llorenç: de 13 morts, 10 a les carreteres.
- Inundacions recents a València: víctimes en garatges i cotxes atrapats.
Davant els avisos rojos d’AEMET, caldria que la població actués així:
- No agafar el cotxe ni moure’s innecessàriament.
- Quedar-se a casa; si hi ha planta superior, pujar-hi.
- Els infants romandre a l’escola si ja hi són; si l’avís és previsible, suspendre classes.
- Evitar garatges i soterranis, especialment en zones baixes.
Es posa com a exemple positiu la Universitat de València, que va enviar correus a tothom ordenant quedar-se a casa davant un avís roig.
De l’alerta al pla d’emergència efectiu
Es critica que els plans d’emergència són massa reactius i poc preventius:
- AEMET emet avisos de perill (nivells groc, taronja, roig).
- Però la gestió de la vulnerabilitat i les mesures concretes (tancar escoles, suspendre transport, activació de protocols) correspon a Protecció Civil i altres institucions, que sovint no anticipen prou.
Es reclama un model on un avís roig activi automàticament un conjunt de protocols obligatoris, no deixats a criteri puntual de rectors, alcaldes o directius.
Dificultats tècniques i impacte social
Es mencionen problemes concrets:
- Garatges inundats que malmeten instal·lacions i cotxes.
- Ascensors espatllats durant mesos, especialment greus per a gent gran o amb mobilitat reduïda, atrapada a casa.
Es considera que aquests reptes són tècnicament abordables, però requereixen:
- Regulacions específiques (codis de construcció en zones inundables).
- Incentius o obligacions per implantar solucions d’adaptació en edificis existents.
Tsunamis a les Balears: risc poc freqüent però molt greu
Cap al final, s’introdueix un tema sovint ignorat: el risc de tsunami a les Illes Balears.
Origen i freqüència estimada
- Els tsunamis que poden afectar les Balears provenen principalment de terratrèmols al nord d’Algèria.
- El temps d’arribada estimat de l’ona fins a les illes és d’uns 45 minuts.
Estimacions històriques:
- En uns 700 anys hi ha hagut aproximadament 70 terratrèmols importants a la zona → uns 10 per segle.
- No tots són submarins ni generen tsunami.
- Càlcul aproximat: una gran ona potencialment destructiva cada 70 anys de mitjana, però amb gran variabilitat:
- Poden passar 200 anys sense cap episodi rellevant. - El darrer cas conegut amb efectes visibles: 2003 (terratrèmol a Algèria).
Efectes històrics i evidències geològiques
S’aporten dades que mostren la potencial gravetat:
- El tsunami de 2003 va causar destrosses en embarcacions a Cala d’Or i oscil·lacions anòmales de la mar a Maó.
- Estudis geològics han identificat blocs rocosos transportats per tsunamis a 43 metres d’alçada al Cap Blanc, prova de grans esdeveniments passats.
- Cròniques del 1657 descriuen que l’aigua va penetrar fins a 2,5 km terra endins a la marina de Santanyí, deixant el terreny ple de peixos.
Es subratlla que es tracta d’un risc molt poc freqüent però d’impacte potencial extraordinari, especialment en platges de Llevant plenes de gent i zones costaneres turístiques.
Falta absoluta de preparació
- Es constata que no hi ha cap cultura ni plans específics de resposta a tsunamis a les Balears.
- Es veu com un dels riscos més greus i alhora menys considerats en la planificació.
Dimensió política i econòmica dels riscos naturals
Al llarg del col·loqui apareix un fil constant:
- La precarietat institucional en prevenció i gestió.
- La manca de voluntat política real per aplicar el que la ciència i la tècnica recomanen.
- El pes determinant dels interessos econòmics i l’especulació en la configuració del territori.
«No tenim una mala ordenació perquè siguem tontos, sinó perquè hi ha interessos econòmics concrets que fan que es construeixi on no s’hauria.»
Es tanca el debat recordant que hi ha opcions tècniques i polítiques per millorar (reordenar, invertir, gestionar, educar), però que cal que els governants deixin de mirar cap a una altra banda.
Secció final: filosofia i literatura per pensar el present
Després del bloc de riscos naturals, el programa canvia de registre i passa a una secció literària-filosòfica amb el col·laborador Pep.
De Palestina a Itàlia
- Es recorda que els dos programes anteriors es van dedicar a Palestina i Gaza, amb un fort vincle emocional entre aquella terra i la realitat local.
- Ara es proposa un “salt a Itàlia” per abordar el pensament sobre la novetat del nostre present a través de dos intel·lectuals italians:
- Luciano Canfora. - Enzo Traverso.
Luciano Canfora: món antic i crítica del present
Pep presenta sobretot l’obra de Luciano Canfora, filòleg i historiador especialitzat en la cultura clàssica grega i romana, però també intel·lectual públic molt actiu en el debat contemporani.
Punts principals de la recomanació:
- És considerat un dels grans especialistes vius en món clàssic, capaç de combinar erudició i intervenció pública.
- El seu pensament resulta clau per analitzar el feixisme, el marxisme i figures com Gramsci o Cèsar.
Obres destacades:
-
1
“Julio César. Un dictador democrático” (Ariel, 2014):
- Estudi extens i detallat sobre la figura de Juli Cèsar, presentat com un “dictador democràtic”, cosa que obliga a replantejar la relació entre poder personal i legitimitat popular.
-
2
“La historia falsa y otros escritos” (Capitán Swing, 2013):
- Recull d’articles on Canfora dissecciona falsificacions, mites i relats distorsionats en la historiografia i la política.
- Analitza casos com:
- El “testament secret de Lenin”. - Episodis vinculats a la detenció i persecució d’Antonio Gramsci i altres militants.
- L’objectiu és distingir veritat i manipulació en relats molt difosos.
-
3
“Il passato presente” (en italià):
- Recull d’articles publicats entre 2012 i 2022.
- Llibre de “combat intel·lectual”, molt documentat i crític amb les derivas polítiques actuals.
- Inclou un article que acaba amb una pregunta punyent:
«Podem definir com a democràcia els nostres països si hem acceptat el retorn de l’esclavitud en formes noves?»
Canfora parla de societats “neoesclavistes”, on persisteixen relacions de dominació i explotació sota aparença democràtica.
Enzo Traverso: pervivència del feixisme
Tot i que es desenvolupa menys, es menciona també Enzo Traverso com a altre referent per entendre el present.
- Es destaca sobretot un dels seus llibres centrals, on la tesi fonamental és:
- La pervivència del feixisme des dels seus orígens fins avui, en formes transformades però recognoscibles. - L’eix del llibre és Itàlia, però el diagnòstic es pot estendre a altres països europeus.
Pep presenta així aquests autors com a eines conceptuals per pensar el nostre temps, les seves crisis democràtiques i les continuïtats històriques entre feixisme clàssic i formes polítiques actuals.
Idees clau que travessen tot l’episodi
- Riscos naturals i riscos polítics estan profundament entrellaçats: la natura posa el fenomen, però la societat construeix el risc.
- Especulació, mala ordenació territorial i abandonament rural són factors centrals tant darrere les inundacions i els incendis com darrere la precarietat social i democràtica.
- Cal una cultura del risc i de l’autoprotecció, que inclogui:
- Educació (simulacres, protocols, informació clara). - Plans d’emergència anticipatius i no només reactius. - Respecte rigorós a la cartografia de risc.
- Els llibres de Canfora i Traverso ajuden a pensar críticament el present, qüestionant:
- La idea que vivim en democràcies consolidades. - La continuïtat de formes de dominació (neoesclavitud, neofeixisme) sota noves aparences.
En conjunt, l’episodi construeix un pont entre la gestió material del territori i la reflexió crítica sobre el nostre temps polític, mostrant com tots dos nivells són imprescindibles per afrontar els perills —naturals i socials— del present.