Cos, música i impermanència al Nadal

Presentació de l’episodi de Perifèries Sonores a Ona Mediterrània dedicat al cos. La conductora planteja el cos com a experiència compartida per humans i animals: menjar, dormir, desitjar, sentir por, ràbia, fàstic i alegria. Enllaça amb la idea de la nostra naturalesa animal i anuncia que triarà cançons que “mouen el cos” des de dins.

Primera seqüència musical amb Louis Armstrong. La locutora el presenta com a icona de la música popular i amic del programa, però recorda els seus orígens: família molt pobra a Nova Orleans, barri perifèric, detenció amb nou anys, abandonament patern. Denuncia la paradoxa de com avui aquesta música s’escolta en ambients nadalencs i elitistes, desconnectats del context de pobresa i opressió (inclosa l’esclavitud de la seva àvia). Es vincula aquesta reflexió amb la idea de cos feliç lliure de violència.

Després de les cançons de Louis Armstrong, la conductora reflexiona sobre l’amor i la cura: destaca com també els animals es cuiden entre ells i com els vídeos d’animals tendres mostren una afectivitat que sovint els humans hem desconnectat. Declara que ja és oficialment Nadal i desitja cossos que mengin, riguin, abracin i es retrobin amb persones estimades que fa temps que no veuen, tot reconeixent els desplaçaments i dificultats del dia a dia.

Es recorda que en mitjans i col·lectius feministes apareixen cada Nadal textos sobre la incomoditat de compartir taula amb familiars que no ens agraden. La conductora descriu com el cos dona avisos (tensió, rebuig) però les persones assumeixen l’obligació de complir amb la família. Aquesta idea de cos que alerta però és silenciat obre el pas a una nova cançó de calma nadalenca d’Ella Fitzgerald, també amb biografia marcada per la pobresa, la pèrdua familiar i institucions de reformatori abans d’esdevenir una estrella del jazz.

Es presenta Ella Fitzgerald: criada en un barri molt pobre de Nova York, amb pare absent i mare morta en accident quan ella era adolescent. Va passar per reformatori i somiava ser ballarina abans de triomfar amb 14 Grammys. La cançó escollida (“I’ve Got the World on a String”) serveix de banda sonora per parlar de desig, sort i bellesa, tot posant en relleu la distància entre la glamourització actual i els orígens difícils dels cossos que hi ha darrere aquestes veus.

La conductora recorda com pel·lícules i educació han marcat la sexualitat amb molta culpabilitat, dificultant viure-la amb naturalitat. Parla de joves de famílies pobres que “es porten malament” com a actes de supervivència vistos com a delictes. Anuncia un gir de 360 graus i introdueix Nathy Peluso i el seu tema “La malportada”, tot reconeixent la seva controvèrsia (sexualització mercantilitzada) però també veient-hi una possible vivència de sexualitat lliure i alegre, especialment significatiu tractant-se d’una dona que fa salsa i havia somiat fer-ne un disc.

S’escolta “La malportada” de Nathy Peluso. La lletra juga amb la idea de ser desobedient, perillosa, “mal portada” com a resposta a prohibicions i càstigs, especialment en clau de desig i sexualitat compartida. Després de la cançó, la conductora la situa entre Europa i Llatinoamèrica (mitja argentina, crescuda a Barcelona) i obre cap a una reflexió sobre el Nadal a Llatinoamèrica, més calorós i festiu, amb altres músiques i climes emocionals.

La conductora explica experiències de Nadal a Llatinoamèrica: calor, foc a la muntanya colombiana, festes fins tard. Explica un acudit d’un amic colombià sobre el seu pare dient “vos abandono, me’n vaig a dormir”, que visibilitza com l’abandonament patern és gairebé un tòpic normalitzat. A partir d’aquí introdueix música carranguera, concretament la cançó “Coqueta” d’Heredero, que defineix com a popular, festiva i molt corporal, ideal per ballar amb gent estimada.

S’escolta la cançó “Coqueta” d’Heredero, amb lletra centrada en el joc de seducció, la mirada, el cos que provoca i el desig que creix. La música carranguera crea un ambient de festa i proximitat on el cos se sent còmode. La conductora reforça la idea del ball com a espai de llibertat i benestar corporal compartit.

A partir de la paraula “coqueta” de la cançó, la conductora explica un sopar de Nadal amb amics de tota la vida, on li crida l’atenció l’elegància i el temps dedicat a la imatge. Ella es descriu com algú que no va gaire a la perruqueria ni es maquilla i recorda que Nadal sembla imposar que cal ser molt elegant i “coqueta”. Reivindica el coqueteig com a cosa bonica, però critica que s’hi dediqui tant de temps en detriment d’altres coses. A partir de la seva experiència al teatre, diferencia entre la transformació escènica i el gust per la naturalitat en la vida quotidiana.

La conductora presenta un grup de Puerto Rico i el seu disc, destacant el seu humor i creativitat (conversió d’himnes de trap en boleros, jocs amb el llenguatge inclusiu). Sona la cançó “Flor de los Rivera”, que parla de la mare com una flor delicada i de la vida com a reacció d’una ejaculació: una reflexió poètica sobre la procedència corporal de la vida i l’agraïment a qui ens ha donat cos. La lletra reforça la idea del cos com a resultat d’un acte físic i d’una història de cures (o mancances) maternes.

La conductora anuncia una “sorpresa”: la intervenció enregistrada d’Ana Serra, psicòloga, sociòloga i amiga, experta en cos, emocions i salut emocional, formada en la teràpia del reencontre. Explica que ha aplicat aquesta mirada en tallers amb adolescents per treballar el bon tracte i que és molt potent. Com que per motius de criança i horaris no han pogut fer entrevista en directe, li ha demanat un àudio per tancar l’any parlant del cos. Introduïx el tema clau: *som expertes en el nostre cos?*, i prepara l’oient per escoltar una reflexió que combina marc social i idees senzilles sobre escoltar el cos.

Inici de l’àudio d’Ana Serra. Explica que pregunta al seu fill de 6 anys sobre el cos i ell se’n va a buscar un llibre, cosa que li sembla molt significativa. Ho llegeix com a símptoma d’una societat del coneixement que s’apropa a la realitat a través d’un pensament extern i expert, on la pròpia experiència queda fora. El llibre, la paraula escrita, és el símbol occidental del coneixement i mostra com la vivència corporal queda subordinada al saber teòric.

Ana vincula aquesta escissió cos-ment amb la tradició judeocristiana, que separa cos (impur, pecador, destinat a patir i a podrir-se) i ànima (eterna, pura, en contacte amb Déu). Subratlla que la impermanència del cos (canvis, envelliment) és difícil d’acceptar, especialment a Occident, i que això alimenta una lluita constant per la permanència: recerca de immortalitat, salut absoluta i joventut estètica. Aquesta lluita comporta maltractar el cos per evitar els canvis naturals, en lloc d’acceptar-los com a part de la vida i de la natura.

Recollint autores com Silvia Federici, Ana parla de colonització dels cossos: la reproducció esdevé assumpte d’Estat perquè porta nous cossos que faran la guerra, treballaran al camp, faran tasques domèstiques i reproduiran el sistema. Això implica que el cos, sobretot el de les dones, es converteix en recurs col·lectiu més que en propietat pròpia. Aquest domini es fa també cultural: interioritzem aquestes normes com a valors socials i les reproduïm. El maltractament corporal s’expressa en imposicions estètiques, sexualitat desposseïda i en la sensació que el cos “no em pertany” sinó que és objecte dels altres.

Ana destaca que el cos conté la nostra història: vivències, creences culturals, vincles i relacions es fan cos en forma de gestos, tensions, postures, sensacions. Les emocions tenen una corporalitat pròpia. Això fa del cos una eina clau per treballar trauma i malestar emocional, perquè moltes experiències queden enregistrades corporalment. També critica la influència de l’ètica protestant, que veu el cos com a vehicle de treball que ha de produir constantment, cosa que dificulta molt el “no fer res” i l’estar simplement en el cos com a experiència legítima i necessària per a la salut.

Ana proposa recuperar el cos per al bon tracte i el plaer. Citant Fina Sanz, defensa el plaer com a brúixola de la vida: la sensació de benestar corporal pot orientar decisions i accions. Diferencia clarament plaer de hedonisme i consumisme: l’hedonisme consumista manté un desig insatisfet permanent i lluita per un cos jove i immutable, en contradicció amb l’acceptació de la pròpia vida. El repte és sortir d’aquesta lluita i reconèixer el plaer com a experiència present i respectuosa amb la impermanència, no com a persecució d’un ideal impossible.

Ana insisteix en la necessitat de “deixar una mica el llibre” i tornar a la observació directa del propi cos: podem esdevenir expertes del nostre cos sense negar el valor del coneixement extern. Posa exemples: emocions com la ràbia, sovint associada a posar límits, i el fàstic, que considera un “regal” que diu clarament “per aquí no”. Observar el fàstic corporal pot ajudar a detectar límits personals, especialment en sexualitat. Recalca que observar no vol dir actuar sense filtre: es pot sentir una emoció intensament sense donar-li pas directe a l’acció.

Ana vincula aquesta observació sense judici amb pràctiques com mindfulness i meditació, recordant que el mindfulness és una apropiació d’una tradició mil·lenària (budisme, ioga, etc.). Aquestes pràctiques permeten observar cos, emocions i pensaments com a processos impermanents que canvien constantment i no defineixen l’ésser en si. El valor és que, en lloc d’evitar o controlar, es pot viure la vida amb més presència i consciència corporal. Ana tanca agraint l’espai i animant la conductora a seguir posant música, connectant així teoria i experiència sensorial.

Tornen les paraules de la conductora, que introdueix la cançó “Guapos i guapes” de Can Can com a peça que parla directament del tema del cos i la imatge. La lletra critica que la gent es preocupi més per la imatge que per la poesia, més pel cos que per les “esferes” (dimensions interiors). S’oposa cuidar-se només per fora a cuidar-se també per dins (pensament, emocions, ànima). La cançó enumera “defectes” corporals (lorzes, estries, ojeres, arrugues, papada, vello…) i denuncia la joventut eterna com a ideal imposat, tot reivindicant l’ús del cap i el treball interior.

La conductora agraeix les paraules d’Ana i confessa que ha de tancar inevitablement amb una cançó d’Extremoduro arran de la mort recent de Robe. Explica com va rebre la notícia per missatge al matí i com el seu cos va reaccionar immediatament. Relata la seva relació amb la música d’Extremoduro: la guitarra i les lletres sempre li han travessat el cos d’una manera inexplicable. Recorda haver assistit a un concert com a cambrera, sense poder estar a primera fila, i com hauria volgut viure-ho com a fan. Confessa que finalment no el va arribar a veure en directe en la seva etapa posterior, cosa que li pesa.

Per tancar el programa, la conductora tria una cançó del disc “La ley innata” (quart moviment) de Robe, perquè connecta amb el que ha dit Ana Serra sobre la impermanència constant. Parla de la necessitat de fer molts moviments per conèixer i sentir el cos més saludablement, propi i aliè, i veu en el “quart moviment” una manera de dir que la realitat és sentir-la al cos. Intueix que el concepte d’impermanència podria haver estat títol d’un disc o cançó de Robe. Es tanca el programa enviant una abraçada simbòlica a Robe “allà on sigui” i anunciant que, si tot va bé, es retrobaran l’últim dia de l’any per acomiadar-se amb passió i una mica de realitat.