Pots Pensar! del 09/05/2025

Introducció al tercer episodi de *Pots Pensar!* enregistrat en directe a l’Espai Mallorca, coincidint amb l’aniversari d’un any del podcast. Es presenta el marc del programa: literatura en català i mirada desacomplexada als llibres. Presentació d’Ofèlia Carbonell, comunicadora cultural i escriptora, i de Maria Garganté, historiadora de l’art i antropòloga, autora de *Santificaràs les festes*. Es llegeix una cita poètica sobre Sant Jordi com a entrada temàtica a la diada i a la idea de festa.

Les convidades expliquen com viuen les festes i com aquesta relació ha anat canviant amb l’edat. Recorden quan sortien de festa de joves “perquè tocava” i per por de perdre’s alguna cosa extraordinària, com conèixer l’amor de la seva vida. Amb el temps, reivindiquen que el més revolucionari pot ser tenir la capacitat de dir que no et ve de gust sortir. Es destaca la importància de l’expectativa i del record, que fan que la festa s’estengui abans i després del moment central.

Es planteja si la literatura és una bona disciplina per representar la festa. Ofèlia Carbonell apunta que és especialment difícil narrar el moment de la festa, sobretot en ficció, per qüestions de ritme i d’aquest “ser i no ser” característic. Considera que s’ha escrit molt més sobre l’expectativa de la festa que no pas sobre la festa en si. Distingirà entre la representació ficcional i l’estudi de les festes des de la citació i l’assaig.

Maria Garganté explica com a *Santificaràs les festes* va introduir fragments literaris per mostrar la festa com a part de la vida i com a marc d’esdeveniments extraordinaris. Es citen exemples com l’inici de *La plaça del Diamant*, amb l’emvelat de festa major i l’expectativa amorosa, o *El festí de Babette*, que reivindica el menjar com a festa. També es recorden obres de Víctor Català on la festa esdevé espai de conflicte i de solitud. Es constata que, revisant-ho amb calma, hi ha molts més exemples de festa a la literatura del que sembla a primer cop d’ull.

El focus es desplaça cap a les festes populars. Maria Garganté, que ve d’un poble petit, explica com la festa major és el gran motiu per tornar-hi cada any. Es destaca la dimensió temporal ampliada de la festa: el preludi ple de preparatius, el moment central i el postfestum, que pot deixar bon gust o mal regust segons les expectatives. Es parla del retorn als orígens a través de sons, olors i rituals, com la traca pirotècnica que marca inici i final de la festa, i que pot fer córrer cap a la plaça a qui l’escolta de lluny.

Ofèlia Carbonell descriu la festa major de Premià de Mar, basada en la llegenda dels pirates: cada any arriben els pirates a la costa i el poble es divideix entre pirates i premianencs. S’explica la guerra d’aigua, la decoració dels carrers, l’arribada teatralitzada del vaixell amb canons, i la sensació de perdre’s l’espectacle si se senten els trets de lluny. També es comenta la massificació progressiva de la festa, amb èpoques en què s’han repartit caipirinhes al cercavila i s’ha arribat a necessitar seguretat i control d’accés a la plaça, cosa que genera certa incomoditat i debat sobre el sentit de la festa popular.

Es planteja si escriure sobre festes és una forma de mantenir-les vives i fer-les perviure, encara que sigui transformades. Maria Garganté explica que, com a historiadora de l’art i antropòloga, part de la seva feina és precisament documentar festes, deixar testimoni de com eren i com han canviat. Això inclou reconèixer que la manera com les hem vist és parcial i que la festa es reinterpreta amb el temps. Escriure sobre festes, per tant, és també intervenir en la seva memòria i la seva continuïtat.

Garganté recorda l’assaig d’Hobsbawm i Ranger, *L’invent de la tradició*, per subratllar que tota tradició és, en part, inventada. Posa com a exemple Sant Jordi: tot i que potser la rosa és més antiga, la diada tal com la coneixem, centrada en el llibre com a objecte cívic, és relativament recent i massiva només des de fa unes dècades. Defèn la importància de conservar tradicions perquè connecten amb els orígens, sobretot en temps líquids i plens d’inputs, i alhora reivindica la necessitat de mantenir-les obertes al canvi, com en el cas de la reinvenció de la festa major de Premià de Mar.

Ofèlia analitza l’impacte de les xarxes socials en la manera de viure les festes. Explica com moltes persones preparen vestits, decorats i moments pensats específicament per a TikTok o Instagram, creant una escenificació reglada de cada festa (especialment Sant Jordi) amb itineraris gairebé obligatoris. També observa una nostàlgia creixent per maneres de sortir de festa de fa només 10 o 15 anys, com el 2010, que sovint es romantitzen i es deformen. Això té una cara positiva (posar en valor festes i tradicions locals) i una de negativa (simplificar-les i transformar-les en espectacle).

Garganté apunta que la tendència a romantitzar el passat és part de la condició humana: “qualsevol temps passat sempre serà millor i mai tornarem a ser joves”. A partir d’aquí, reflexiona sobre la saturació de Sant Jordi als carrers principals de Barcelona i planteja la pregunta de fins on pot créixer una festa abans que esdevingui insuportable. El debat sobre el creixement il·limitat, present en altres àmbits, també s’aplica a les festes, que poden perdre part del seu sentit quan es desborden en magnitud i logística.

Es demana a les convidades com viuen personalment Sant Jordi i si el consideren realment el millor dia de l’any. Ofèlia explica que prepara el dia amb setmanes d’antelació –buscant llibres, rutes de llibreries i signatures, fins i tot pensant en la roba–, però que la massificació l’ha fet retirar-se a casa a primera hora, amb intenció de tornar-hi a la tarda. Garganté confessa que compra llibres tot l’any i que, per Sant Jordi, les cues la desanimen. Sobre si la diada hauria de ser festiva, ella opina que si fos dia festiu la ciutat encara estaria més col·lapsada i seria impracticable; la jornada laboral funciona com a fre parcial. Tot i això, destaca Sant Jordi com una de les poques festes de consens ampli a la societat.

S’inicia un joc literari en què la presentadora proposa perfils concrets i les convidades han de triar quin llibre els regalarien. Per a Salvador Illa, Garganté recomana un volum d’història dels papes publicat per Fragmenta, d’interès per la seva dimensió religiosa, mentre que Ofèlia bromeja amb llibres sobre estiraments o córrer. Per a algú que vol recuperar l’hàbit de lectura, Ofèlia insisteix en la importància de la voluntat més que no pas del títol concret i recomana *Gossos d’en Peus* per la seva brevetat i dinamisme formal; Garganté defensa acudir a clàssics vius com Mercè Rodoreda. Quan es tracta d’un/a ex, Ofèlia triaria *Cos camp de batalla* de Laia Maura, combinant aprenentatge i suport a una escriptora; Garganté assenyala que dependria del tipus de ruptura i posa d’exemple llibres recents que li han agradat molt, com el relat de Leonard Woolf sobre la mort de Virginia Woolf o un volum assagístic extens de Xavier Pla.

Com a culminació del joc, es pregunta què regalarien al mateix Sant Jordi, el sant. Garganté proposa *Sota el signe del drac* de Maria-Mercè Marçal, un llibre de poesia que juga simbòlicament amb la figura del drac. Ofèlia hi respon amb *Teoria del joc* de l’Ariadna Pujol (identificada com Ariapaco), “de cavaller a cavaller”, amb curiositat per veure quines conclusions en trauria el sant. El to és juganer però reforça el vincle entre festa, mite i literatura.

El podcast es tanca amb agraïments a les convidades per acompanyar-les en un dia tan significatiu com Sant Jordi. Tot seguit, es fa un repàs de l’agenda de l’Espai Mallorca pels dies següents: taula rodona de podcasts de literatura en català, recital poètic de Joan Roger, concert d’Anna Ferrer, presentació de l’assaig *La pupila de la mà* de Bartomeu Obrador i glosada amb Glosadors de Menorca. Finalment, s’anuncia la primera sessió del club de lectura LGBTI de l’espai, dedicada a *Nevada* d’Imogen Binnie, reforçant el caràcter dinamitzador i literari de l’Espai Mallorca més enllà de la diada de Sant Jordi.