Violència, literatura i patrimoni gòtic

El/la presentador/a dona la benvinguda al tercer episodi de la segona temporada de **Pots Pensar!**, dedicat a la violència en la literatura catalana contemporània. Cita una entrevista a Borja Bagunyà sobre l’entrada amb força de la violència a la novel·la catalana. Presenta les convidades: **Núria Bendicho**, escriptora de *Terres mortes*, i **Elvira Prado-Fabregat**, artista i investigadora en ecocrítica i ficció especulativa, autora de *Natura fosca* i futura autora de *Natura mascle*. Es defineix el marc general de la conversa: violència, literatura, imaginari fosc i qüestions de mal i estructura social.

Responent a la pregunta inicial sobre la importància de la violència en la literatura, l’Elvira distingeix entre violència **immediata** i **estructural**, i introdueix el concepte de *violència lenta* de Rob Nixon, especialment lligada a l’ecologia i al dany ambiental acumulat. La Núria afirma que **no existeix novel·la no violenta**, perquè veu violència en tot arreu: en les accions humanes, en els discursos i en el simple fet de triar un camí vital. Suggereix que l’ésser humà és inherentment violent, sovint de manera poc conscient.

El/la presentador/a demana exemples concrets de representació de la violència. L’Elvira parla del llibre de Barbara Ehrenreich *Rituals de sang (Blood Rites)*, que qüestiona el relat de la caça com a origen de la cultura i proposa veure l’ésser humà sobretot com a **espècie depredada** que coopera per defensar-se. Això permet reinterpretar la **cultura sacrificial** i imaginar d’on ve l’obsessió amb la sang i el cos en rituals religiosos. També destaca que la guerra requereix **rituals i preparatius** (drogues, timbals, símbols) perquè no és un estat natural. La Núria, per la seva banda, comença a aprofundir en la idea que la violència és present a la vida quotidiana i en la manera com la literatura pot incomodar o fer mal des de discursos aparentment neutres.

La Núria desenvolupa la idea que, fins i tot si desaparegués la maldat deliberada, els humans **continuarien patint** perquè la violència està implicada en el simple fet d’existir i decidir. Explica que sovint s’ha trobat en situacions on qualsevol opció comportava fer mal a algú. En paral·lel, reflexiona sobre com, en la literatura, hi ha escenes d’abús que poden passar desapercebudes com a violentes per a alguns lectors, mentre que altres discursos “normals” resulten profundament violents per a ella. Subratlla que l’estètica pot **embelleir la violència** i transformar-la en gaudi, operació que cal mirar amb sospita.

El/la presentador/a planteja fins a quin punt el **gaudi** davant la representació de la violència pot ser un procés d’autoconsciència o, al contrari, un mecanisme de **normalització**. La Núria respon que la percepció d’una obra depèn molt de la **mirada** i del moment vital del lector: un mateix text pot ser llegit de maneres molt diferents amb el pas del temps. Assenyala el perill d’autors que generen obres amb un discurs determinat **sense ser-ne conscients**, i recorda que avui una obra no és només el text, sinó també els **discursos derivats** (entrevistes, paratextos, recepció pública). L’Elvira hi afegeix que, històricament, el **mode gòtic** ha servit per fer emergir la violència estructural, especialment de gènere, i que actualment vivim un moment semblant, amb una explosió de foscor com a reacció a la “tirania de la llum” d’internet i la IA.

La Núria narra el seu procés de **presa de consciència feminista**: a la universitat rebutjava el feminisme, però estudiant filosofia política i colonització comença a entendre l’**opressió racial** i, en paral·lel, la seva pròpia **opressió com a dona**. Quan es posa les “ulleres liles” sent molta **ira** cap als homes del seu entorn (amics, pare, parents), en adonar-se de la violència que havien exercit sense saber-ho. Entén la violència **estructural, invisible i lenta** que opera en relacions aparentment afectuoses. Després, llegint diverses corrents feministes, veu fins a quin punt la seva formació prèvia estava ideològicament situada i incompleta. Reconeix també els seus propis actes cruels inconscients, insistint que ningú no està exempt de participar en dinàmiques violentes.

La Núria analitza com certes escenes de violència literària (incest, abús, etc.) poden considerar-se violentes o no segons el **context cultural**, i com sovint la violència li resulta tan “natural” que no la detecta d’entrada, mentre que el que la violenta de veritat són els **discursos subjacents** i la manera com es presenten com a neutres o objectius. També destaca que en l’art hi ha un component estètic que pot convertir la violència en **objecte de gaudi**, cosa que genera una tensió entre plaer estètic i responsabilitat ètica. Aquesta secció connecta directament amb la preocupació de l’episodi pel **gaudi de la violència** i la seva possible normalització.

Es planteja si cal marcar límits al gaudi estètic de la violència. La Núria insisteix que la definició d’un objecte artístic depèn de la **mirada** i del bagatge del receptor: cada relectura pot revelar-n’hi noves violències. Remarca el perill d’autors que no són conscients del discurs que projecten. L’Elvira recupera el **mode gòtic** del Regne Unit (segles XVIII–XIX) i cita **Ann Radcliffe** com a autora que utilitza el gòtic per parlar de **violència estructural i de gènere**, posant el focus en l’opressió. Defensa que el gòtic permet **destapar violències ocultes**, explorar sexualitats prohibides i subvertir l’ordre establert, especialment contra la idealització i el realisme simplificador.

L’Elvira estableix un paral·lel entre el moment actual (explosió d’internet i IA) i el context en què neix el gòtic: en ambdós casos hi ha una “tirania de la llum” i de la transparència que provoca una resposta de **retorn a la foscor**. La literatura fosca actual sovint s’oposa a les lògiques de la **globalització** i del **capitalisme sobre la imatge**, i posa el focus en realitats locals i marginals. La Núria aporta el seu interès pel **gòtic del sud dels Estats Units** (McCullers, Faulkner, Welty, O’Connor), on grans plantacions, mansions decadents i personatges grotescos serveixen per denunciar la **ferida no curada del colonialisme i l’esclavisme**. Aquest gòtic exposa la violència latent sota el discurs oficial d’ordre i unitat, incloent-hi qüestions de gènere i dissidències sexuals invisibilitzades.

El/la presentador/a pregunta si la introducció de la violència en la literatura és una **tria artística** o una conseqüència de l’experiència vital i social. Es planteja també el cas d’autors històrics, homes blancs del segle XVIII, aparentment poc oprimits. L’Elvira respon que cada època té **afiliacions discursives i estètiques**: modes, corrents, genealogies que condicionen la manera d’escriure. Subratlla la diferència entre apuntar-se superficialment a una estètica i fer-la servir per vehicular un **discurs profund**. La qüestió, diu, és si l’estètica s’acompanya d’una reflexió sobre el **poder de les formes** o si queda en mera superfície.

La Núria insisteix que li costa separar **estètica i contingut**: qualsevol opció formal implica una **ideologia**. Posa com a exemple autors amb una prosa brillant però que, segons ella, no diuen res de fons; aquesta aposta per la forma buida també és una opció política que proposa un model d’art desconnectat de la realitat. Considera perillós quan s’adopten estètiques de moda sense consciència del discurs que comporten. L’Elvira hi afegeix que els escriptors han de ser conscients que estan aportant peces a la **“calderada de les històries”**, definint rols, estructures i imaginaris que poden perpetuar o qüestionar violències. Totes dues coincideixen que l’obra d’art porta **discurs** encara que no pretengui fer-ho.

L’Elvira assenyala que dins el que s’ha anomenat **nova novel·la rural** hi ha projectes molt diferents: alguns exploren profundament la relació amb la natura i el qüestionament de l’antropocentrisme, mentre que d’altres simplement **traslladen un estil de vida urbà al camp**. La Núria explica com, presentant *Terres mortes* a anagrama, la seva editora li va dir que no hi podia haver res que ella no pogués **justificar èticament**. Això la va portar a revisar l’estructura i, sobretot, el personatge de la **Dolors**, una prostituta que inicialment semblava plenament orgullosa i lliure. Després de llegir feminisme abolicionista, la Núria decideix que **no pot presentar acríticament** aquesta figura i introdueix la veu del fill, l’Esteve, que estima la mare però qüestiona el sistema que la sosté. Així vincula directament **responsabilitat ètica** i representació de la violència i de la prostitució. També es comença a introduir la importància de **Víctor Català** en la seva pròpia obra.

El/la presentador/a demana com veuen la violència en l’obra de **Víctor Català** i com les ha influït. La Núria insisteix en la **responsabilitat ètica** de qui escriu: a *Terres mortes* va reescriure un capítol per no legitimar una visió acrítica de la prostitució. L’Elvira entra a fons a *Solitud*: explica que la novel·la es construeix, en part, a partir de les **cançons de malcasada**, que condensaven el funcionament del patriarcat (la dona que passa de mans del pare a mans del marit, malcasada i sense llibertat). Català trasllada aquest plany de la **cultura popular oral** a la **cultura culta escrita**, cosa inusual i revolucionària. Aquest gest permet **visibilitzar la violència estructural de gènere** i situar-la al centre d’una gran novel·la modernista.

L’Elvira mostra com *Solitud* reescriu també l’estructura de la **Caputxeta Vermella**: donzella que surt d’un espai de llum, travessa un bosc (espai liminar) i s’enfronta al monstre violador. A les versions tradicionals, la Caputxeta acaba devorada (Perrault) o salvada per un caçador (Grimm), reforçant rols de **víctima i salvador masculí**. En canvi, Víctor Català converteix la **Mila** en una **aventurera** i li dona un final radicalment diferent, que obre la possibilitat d’una dona **lliure i mestressa**. L’Elvira explica també que el **mode gòtic** serveix per fer “arqueologia de la por”: a *Solitud*, les grans pors de les dones del moment eren la **violència sexual** i el **possible embaràs** fruit d’una agressió. Menciona més endavant **La pua de rampí**, on Català fa una versió realista de la Caputxeta en què la protagonista mata el llop, i la connecta amb les reescriptures de **Angela Carter** als anys 70, on la Caputxeta es desempellega de la por perquè ja no li serveix.

L’Elvira recorda que a **Víctor Català** li van retreure la gran quantitat de **violència** a *Dramas rurals*, i que quan es va saber que era una dona la discussió sobre **moral i art** es va intensificar. Català es va haver de defensar constantment de l’acusació de manca de moral, tot reivindicant l’autonomia de l’art i la necessitat de mostrar la cara fosca de la realitat. L’Elvira destaca que, a *Solitud*, la violació de la Mila forma part del seu **procés d’alliberament**, i que la novel·la permet repensar què és i què no és pecat, qüestionant els preceptes morals del moment. A més, posa èmfasi en com *Solitud* obre **vies imaginatives** que permeten a les lectores imaginar altres destins possibles per a les dones.

L’Elvira entra en el **gran debat crític** sobre el final de *Solitud*: si la Mila queda o no **embarassada** després de la violació. Cita posicions com les de Jordi Castellanos i Lola Badia, però proposa desplaçar la qüestió: més que determinar si hi ha o no embaràs, cal entendre que al tombant de segle la **por més gran** d’una dona era ser agredida sexualment i, encara pitjor, quedar **embarassada** d’aquell acte violent. Per això, *Solitud* utilitza el mode gòtic per cartografiar les **pors col·lectives** de les dones de l’època. Aquesta lectura integra la violència sexual dins una comprensió més ampla de la **violència estructural patriarcal** i de les seves conseqüències vitals i socials.

L’Elvira explica que **La pua de rampí** (1930) és una reescriptura directa de la Caputxeta Vermella en clau realista: la protagonista mata el llop amb una pua de rampí, trencant de soca-rel l’estructura en què la dona és només víctima o rescatada per un home. Aquesta línia feminista es veu reforçada més endavant amb **Angela Carter** (*La companyia dels llops*), on la Caputxeta decideix **desfer-se de la por** perquè ja no li serveix. Això evidencia com les rondalles que havien nascut per advertir les noies d’un perill real poden acabar convertint-se en **estructures opressives** que inoculen la por de manera permanent. La literatura, en reescriure aquestes històries, pot **alliberar de la por** i desmuntar guions vitals imposats.

La Núria explica la seva relació amb **Víctor Català** des d’un altre angle: la lectura com a **encarnació d’idees** i com a experiència lingüística i vital. Assenyala que, igual que a Català, a ella li han retret que *Terres mortes* està plena de violència (incest, patriarcat, etc.) i “sense llum”. Respon, com Català, que la realitat té una part que sempre queda a l’ombra i que ella ha triat **fixar-se en aquesta foscor**. Confessa que, llegint Català, sovint **no entenia moltes paraules** malgrat ser la seva llengua; anava amb una llibreta anotant termes i buscant-ne el significat. Aquesta experiència li va revelar la **riquesa i llibertat de la llengua catalana**, la va confrontar amb la **colonització lingüística** i va contribuir decisivament a la seva **consciència nacional**. Afegeix que *Terres mortes* està travessada per influències de Català, sobretot de *Dramas rurals*, amb escenes i atmosferes que funcionen com a homenatges.

La Núria connecta Víctor Català amb altres autors catalans que li han marcat: **Bertrana, Vallmitjana, Rodoreda**. Destaca especialment obres que mostren una **Barcelona fosca i marginal**, amb la qual ella s’identifica més que amb la novel·la barcelonina burgesa de l’Eixample. Cita *Un film (3.000 metres)* de Català com una novel·la que reflecteix la Barcelona que ella veu caminant pel Raval: una ciutat de marges i violències socials. Aquesta referència insereix la seva pròpia obra dins una **genealogia de literatura catalana dels marges**. L’Elvira proposa la noció de **“vitalisme fosc”** per definir tant l’obra de Català com *Terres mortes*: hi ha una gran força vital però sempre travessada per foscor, dolor i energia del paisatge (vent, muntanya), lluny de qualsevol visió idíl·lica o naïf.

S’obre una secció final de preguntes breus. La primera: **“Llibre que més vos ha violentat”**. La Núria, que ja s’ho havia pensat, respon *L’arrencacor* de **Boris Vian**. Considera que és un autor fred pel que fa al tractament de les dones i que hi ha una escena d’abús on el protagonista olora les mans recordant el sexe de la dona agredida que li va resultar **insuportable**. Tant la fredor com la manca de consciència del dolor la van colpir profundament. A partir d’aquí, explica que a *Terres mortes* hi inclou un **contrahomenatge**: la Rosa, una dona que es masturba i gaudeix del seu propi cos, amb l’olor del seu sexe apareixent com a marca de **llibertat i no d’abús**.

L’Elvira diu que s’**inquieta i es violenta fàcilment** amb la lectura, però que li costa triar un sol llibre perquè sovint són **escenes concretes** les que s’hi queden. Recorda, per exemple, la incomoditat i la foscor llegint *La pell freda* d’Albert Sánchez Piñol a la nit. Més endavant, torna sobre **Thomas Hardy** i *Jude the Obscure*, que troba esfereïdor per la seva violència psicològica i social. Esmenta l’escena on els fills es pengen amb la nota “because we were too many”, que li apareix com una de les representacions més extremes de la desesperació i la violència estructural sobre la pobresa i la família. S’estableix així un contrast entre la violència **fantàstica o gòtica** i la violència **realista i social**.

La segona pregunta de la secció dinàmica és el **personatge de terror o gòtic preferit**. L’Elvira tria l’**Ànima** de *Solitud*, considerant-lo un **personatge de terror** amb poques línies però un abast simbòlic molt ampli, que condensa l’exclusió, el mal i la transgressió. La Núria es decanta pels personatges del **gòtic americà**, especialment **Thomas Sutpen** d’*Absalom, Absalom!* de Faulkner. El veu com un **personatge terrorífic** precisament perquè és un home de carn i ossos amb un ideal implacable (ser gran terratinent) que intenta subordinar tots els altres a la seva visió, desencadenant tragèdies familiars i sang podrit. El terror prové de la **violència d’un projecte vital imposat** a tothom.

La tercera pregunta demana el **personatge preferit de Víctor Català**. L’Elvira tria **la Mila** de *Solitud*, i rebutja la idea que sigui una noia senzilla o poc profunda. Considera que la famosa “nit de solitud”, després de la violació, és una escena d’una **grandesa espiritual i moral enorme**, en què la Mila repensa radicalment què és pecat i com vol viure. Per la Núria, el personatge preferit és **en Met de les Conques**, del primer conte de *Dramas rurals*, un nen exclòs i demonitzat que pateix un destí tràgic. Recorda especialment la imatge final del seu esquelet amb una sargantana que li travessa el crani, que li ha quedat com un símbol de l’horror i la fragilitat infantil. L’Elvira apunta que l’Ànima i en Met funcionen com un **díptic sobre l’exclusió social**: l’Ànima és qui es revolta i esdevé figura satànica, mentre que en Met encarna la víctima absoluta de creences i pors col·lectives.

El/la presentador/a agraeix a les convidades la conversa i tanca l’entrevista. Tot seguit, anuncia l’**agenda d’activitats** de les pròximes setmanes a l’espai: concerts, presentacions de llibres (com una obra de Sebastià Alzamora) i una sessió al voltant d’un text de Paul Lynch. S’anima el públic a assistir-hi abans del tancament de desembre i es desitja reencontrar-se aviat amb els oients. L’episodi es clou reforçant el paper de l’espai com a lloc de **difusió literària i debat crític** al voltant de la violència, el gènere i la tradició literària catalana.