Deu cançons i les seves versions més sorprenents

Els presentadors expliquen que el programa és el seu primer especial sobre versions. Defineixen versionar com una manera de donar una nova vida a una cançó i anuncien un recorregut per deu temes molt versionats, sense presentar-los com una classificació matemàtica.

Repassen l’origen de «Summertime», escrita per George Gershwin per a l’òpera *Porgy and Bess*, i les seves interpretacions en diferents estils. La versió de Billy Stewart converteix la cançó de bressol en una interpretació rítmica de *rhythm and blues*.

El programa explica com va arribar la melodia a Paul McCartney i com la cançó es va convertir en una gravació singular dels Beatles. Ray Charles hi incorpora el pes del *gospel* i del *soul*, i els presentadors comenten com aquesta lectura transforma el caràcter de l’original.

Descriuen l’origen del riff de «Satisfaction» i la versió de Devo, que n’altera el ritme i el so. Els presentadors comenten que la lectura del grup no competeix amb la potència de l’original, sinó que en canvia la pregunta i el sentit.

Expliquen que la melodia de «Love Me Tender» prové d’una cançó del segle XIX i que Elvis Presley la va popularitzar. Escolten la versió de Norah Jones i Adam Levy, més íntima i centrada en la veu i la guitarra, i comenten el retorn de la peça a una interpretació senzilla.

Comparen l’arranjament de cordes de l’original dels Beatles amb el piano, el baix i la bateria de la versió d’Aretha Franklin. La cantant passa de narrar la solitud dels personatges en tercera persona a interpretar la història des de dins.

El programa explica l’origen francès de la cançó i la lletra anglesa escrita pensant en Frank Sinatra. La versió de Sid Vicious en capgira la solemnitat amb guitarra punk, canvis a la lletra i una interpretació que els presentadors descriuen com a irreverent i destructiva.

Presenten la cançó de Paul Simon, escrita perquè la cantés Art Garfunkel, i la interpretació d’Elvis Presley. El programa destaca com Presley la va incorporar aviat al seu repertori i hi va fer visible una connexió amb el *gospel*.

Expliquen l’origen de la cançó de Bill Withers i la seva interpretació seca i sense ornaments. La versió de Michael Jackson, gravada quan era adolescent, hi afegeix una introducció parlada i un tractament més dramàtic amb la producció de Motown.

Els presentadors introdueixen «Hallelujah», escrita per Leonard Cohen, i expliquen que la cançó no va obtenir inicialment una bona acollida discogràfica als Estats Units. Esmenten la lectura de John Cale, que va inspirar la versió de Jeff Buckley, descrita com una interpretació íntima i trencada.